Ir al contenido principal

166. L’ampliació del Catàleg patrimonial de Palma: insuficient, però positiva

Diario de Mallorca, 21 de juny de 2017

S’ha donat valor a elements d’ús industrial, esportiu o militar, que fa unes dècades haurien passat desapercebuts

L’any passat l’Ajuntament de Palma havia anunciat l’ampliació del Catàleg d’immobles protegits de la ciutat i a finals de juny, si no hi ha novetats de darrera hora, serà aprovada la incorporació de 162 elements nous. Una gran notícia, tot i que insuficient, per tots els elements encara pendents d’inclusió. Però no ens hem de sentir insatisfets: són lògiques les expectatives generades i l’interès generat entre molts de ciutadans, per culpa d’una feina acumulada durant casi vint anys. Palma és la vuitena ciutat de l’Estat amb més de 400.000 habitants, i és un fet preocupant que el seu Catàleg no es renovi periòdicament ni existeixi cap ens permanent dedicat expressament a la seva revisió. Si durant vint anys no s’havia abordat la seva ampliació hi ha un problema preocupant de caràcter estructural, que redueix el tema a una iniciativa política en funció de la sensibilitat o oportunisme dels governants de torn, i sense un calendari de treball que fixi les pautes a seguir. 

Des de la darrera ampliació del Catàleg el concepte patrimonial ha evolucionat sensiblement. Tanmateix inevitable, pel temps transcorregut i d’acord amb la creixent sensibilitat devers aquests elements. Tradicionalment concebut com un element monumental, d’antiguitat apreciable, de caràcter excepcional i fonamentat en criteris arquitectònics, artístics i històrics, casi sempre ubicats en el centre històric de la ciutat. Però els temps i la societat han canviat, un fet palès en l’ampliació del Catàleg. S’ha donat valor a elements d’ús industrial, esportiu o militar, que fa unes dècades haurien passat desapercebuts. També es recuperen elements de construcció humil i popular, davant el criteri tradicional de prioritzar elements de gran vistositat i sofisticació. A més la catalogació es descentralitza i abasta la ciutat més enllà del centre històric. En fi, el patrimoni deixa de ser únicament un puntal de referència per ser també un element corrent i quotidià, però amb una càrrega social i emocional que el fa únic i indispensable. 

Tot això també respon a un rerefons d’evolució de la sensibilitat social, que ara valora més curosament el seu entorn immediat a tots els nivells. La transformació de la ciutat, fruit dels canvis introduïts pel turisme i els nous residents, ha accelerat la transformació o desaparició de conjunts urbans sencers de la ciutat i més enllà del Centre històric. Davant això la societat ha pres consciència del valor del seu entorn més immediat, més enllà dels grans referents patrimonials, històrics i monumentals. Ara el patrimoni a peu de carrer apareix com un element a tenir en compte a mesura que la seva desaparició s’accelera. 

La col·laboració amb entitats externes, com el Col·legi d’Arquitectes o ARCA, s’ha demostrat que és beneficiosa i hauria d’aprofitar-se perquè continuï així sense veure’s afectat pels vaivens polítics de cada legislatura. Donar veu al voluntariat ciutadà a peu de carrer és fonamental, aquest arriba allà on les institucions no són presents i donar-li veu genera encara més participació. Sempre haurà discrepàncies a curt termini que generin inestabilitat o polèmica, però amb perspectiva el balanç sempre serà positiu i saludable. 

En conclusió: és necessari que l’ampliació del Catàleg no acabi amb l’aprovació del Ple municipal de juny. No pot ser un fet puntual, promogut per una iniciativa de caràcter polític; ha de tenir caràcter permanent, i a poder ser, de revisió anual. El Catàleg d’edificis protegits ha de ser una eina de debat constant, de renovació i sense final, ja que com hem vist el patrimoni és un concepte en permanent moviment. La seva renovació és una bona notícia i el seu plantejament ha estat encertat, però no és suficient. Molts elements s’han quedat pel camí per qüestions de caràcter burocràtic, per estar condicionats a la revisió del PGOU o per altres motius; però dintre d’un o dos anys ja estaran en condicions i convindria agilitzar la seva catalogació. Cal preveure-ho, seguir en marxa i no esperar cinc, deu o vint anys en funció de l’empenta dels governants de torn. Potser llavors sigui massa tard; tenim molts exemples de desaparicions per falta d’agilitat de l’administració. Molts s’han perdut per manca de sensibilitat de propietaris o promotors, però la darrera paraula la té l’Administració i aquí és on convé fer força abans que Palma es converteixi en una ciutat sense caliu, despersonalitzada, freda i vulgar. L’enhorabona per la tasca feta; però no podem conformar-nos perquè encara queda molt per fer.