140. El velòdrom del Tirador, patrimoni oblidat de Palma

Diario de Mallorca, 16 de juny de 2014

El velòdrom del Tirador de Palma és avui dia una zona d’aparcament de cotxes amb unes pistes de pàdel rodejades per un anell de formigó degradat i irreconeixible. Un racó desconegut pels menors de 40 anys, sepultat per l’oblit i la indiferència. Un fet lamentable quan estem parlant d’una peça d’arquitectura esportiva única al món, ja que cap altra instal·lació del seu temps hi sobreviu o es manté pràcticament com era la construcció original. Durant anys el Veloç Sport Balear, societat propietària, ha volgut rehabilitar els terrenys; però l’expropiació per l’Ajuntament per construir-hi sa Falca Verda varen aturar qualsevol iniciativa. Els recursos judicials interposats han perjudicat la pista que s’ha anat degradant sense que trobar cap solució. 

El Veloç Sport Balear va ser fundat a Palma el 1896 com una societat ciclista, una més de les que sorgiren en aquells temps. Va compartir el velòdrom de Son Espanyolet amb l’altra principal societat ciclista a Palma, el Cercle Ciclista; però aviat va optar per bastir la seva pròpia pista. La primera pedra va posar-se el 4 de desembre de l’any 1898 i després de vàries aturades va ser inaugurat durant les Fires i Festes de Palma el 10 d’agost del 1903, quatre anys i mig després. 

Aviat va guanyar-se un prestigi a nivell estatal. L’any següent (1904) va acollir els campionats d’Espanya en pista i fins i tot es va parlar demanar el campionat del món, fet que mai es va confirmar. La societat va continuar creixent i l’any 1918 l’arquitecte municipal Gaspar Bennàzar va construir la nova seu social devora el velòdrom, un edifici amb forma de templet, popularment anomenat Es Xalet, annex a la pista de manera que els socis gaudien d’una vista privilegiada de les proves ciclistes que allà s’hi disputaven. 

No tot va ser positiu. Des dels anys 20 sorgien rumors de que el velòdrom podia esser substituït per altres instal·lacions de majors dimensions, primer per l’èxit de les proves disputades, després per la gradual degradació de les pistes. El pitjor moment de major va ser el projecte de cobriment de sa Riera que va projectar Cort l’any 1964 i que finalment fou descartat. Els anys 70, quan les cròniques ja parlaven d’una instal·lació molt envellida, sorgiren projectes de reforma amb la col·laboració de les federacions Espanyola o Balear. Res es va concretar i el velòdrom va tancar les seves portes l’any 1973. 

Malgrat tot, avui el Tirador és la pista ciclista més antiga existent a Espanya. Dins les instal·lacions que acollien competicions de primer nivell és el velòdrom de Tortosa (Tarragona) del 1943, qui la segueix. En termes absoluts el segon més antic és el de Campos, de l’any 1935, amb una estructura més modesta. A nivell mundial també té una importància de primer nivell: és el tretzè velòdrom més antic del món, només superat per quatre britànics (construïts entre 1877 i 1900), sis francesos (entre 1884 i 1897), un alemany (1885, però reconstruït) i un hongarès (1896). Països amb gran tradició ciclista en pista com Itàlia, Bèlgica o Estats Units manquen d’un patrimoni històric que Palma encara conserva. 

El fet d’haver entrat aviat en fase d’abandó (als anys 50 ja es parlava del “vell Tirador”) li va evitar reformes en profunditat, la qual cosa ha afavorit que la instal·lació es mantingui gairebé inalterada. Com la seva pista és massissa, a pesar de restar en desús durant 40 anys la seva degradació és només superficial, la pista no s’ha apedaçat i els peralts tampoc han caigut. 

Al Tirador no tot fou ciclisme. És el recinte dedicat al futbol i al bàsquet més antic que es conserva a Mallorca. A la seva pista central s’hi jugaren els primers partits de futbol el 1903 i l’equip de futbol del Veloç Sport Balear va ser el principal equip de l’illa entre 1903 i 1916 fins la fundació del RCD Mallorca. Allà va jugar el seu primer partit el Balears FC (actual Atlètic Balears) el 1920. Des de principis dels anys 40 també va jugar-se a bàsquet a una part de la pista. I fou escenari de tot tipus d’actes a l’aire lliure com a punt de trobada social, en especial durant el primer terç del segle XX.

Aquestes premisses converteixen el Tirador en una peça única del patrimoni urbà que ha sobreviscut a anys d’abandó i oblit, al creixement urbanístic i a l’especulació, i que mereix esser recuperada per a la ciutat. L’existència avui dia de dos velòdroms (Palma Arena i Son Moix), fa inviable la seva rehabilitació per a la competició ciclista, però hi ha alternatives: rehabilitar la pista com àrea esportiva dins un parc públic (fos o no sa Falca Verda) o com a centre esportiu municipal a l’aire lliure, conservant la pista dins el conjunt per una pràctica informal de ciclisme, patinatge, atletisme o del skating. A més del seu gran potencial com a element de turisme cultural i esportiu, donada la tradició ciclista existent a França, Bèlgica o Itàlia. 

Tot això hauria de bastar per posar en valor una estructura que, miraculosament, ha sobreviscut fins avui i perviu a la memòria col·lectiva de vàries generacions de mallorquins. Molts ciutadans veurien de bon grat veure la pista del Tirador integrada a un parc o a un complex esportiu municipal, a on podrien gaudir fàcilment d’un privilegi que semblava perdut per sempre: voltar en el Tirador.

139. Deu anys de futbol femení a Sóller

Sa Veu de Sóller, 25 d'abril de 2014
Setmanari Sóller, 26 d'abril de 2014

Sóller té el privilegi de gaudir d’una activitat esportiva ben activa i variada, organitzada a través de nombroses associacions esportives i les seves corresponents competicions. Entre elles cal destacar la trajectòria de l’equip de futbol femení, que compleix deu temporades de competició. 

El futbol va ser un dels esports que més aviat va arribar a la Vall l’any 1923 i potser sigui el que arrossegui més practicants i aficionats sollerics; però paradoxalment, això ha deixat molt poc espai per parar atenció a la pràctica de les fèmines, existent des de fa uns anys. Deu anys ja, que no són pocs! 

Va ser la temporada 2003-04 quan C.F. Sóller va fundar l’equip de futbol femení. Aquesta vinculació va durar dos anys fins que a la temporada 2005-06 va integrar-se dins la infraestructura de futbol base de la U.D. Sollerense on va mantenir-se tres temporades més. En sengles clubs l’equip femení va trobar-se que funcionava sempre a l’ombra dels equips masculins, un fet força normal si tenim en compte el fort arrelament del futbol com a pràctica únicament masculina, i que acabava essent incòmoda per uns i altres. 

Finalment, la temporada 2008-09 l’equip va trobar el seu lloc definitiu al Cercle Solleric. Dins la coneguda societat esportiva i cultural l’equip va enquadrar-se com una secció més de les que formen la Societat, en pla d’igualtat i sense distincions per qüestions de sexe, la qual cosa ha afavorit la seva continuïtat durant sis temporades. I que siguin moltes més! 

El recorregut del futbol femení solleric té molt més valor si el mirem amb perspectiva. Des de la creació de la competició federada a Mallorca la temporada 1996-97, només sobreviuen quatre clubs amb més trajectòria que les solleriques: At. Paguera (actiu des de 1996), Algaida (1997), Collera i Independent (1999), així que podem dir que el Cercle Solleric és avui dia un dels equips més veterans de la seva competició. Molt humil en potencial, ha sobreviscut a temporades amb resultats esportius molt adversos, de manca de jugadores, de lesions, sense guanyar títols de prestigi... Però l’equip s’ha mantengut dret; amb dignitat, guanyant-se el respecte en la competició. Perquè qui es manté, sempre guanya. Clubs més forts han desaparegut i avui només són un record. 

A dia d’avui el futbol femení solleric no pateix per la seva supervivència ni sofreix una existència convulsa. Molts altres clubs, per qüestions econòmiques o esportives, eliminen el futbol femení de la seva estructura esportiva com a mesura d’estalvi, per dubtosos criteris esportius, o per l’exigència immediata de resultats. En canvi, l’objectiu del Cercle Solleric ha estat primordialment la pràctica lúdica i recreativa de l’esport, sense ambiciosos projectes esportius que disparessin expectatives o pressupostos. 

Cal agrair a totes les jugadores del Cercle Solleric, presents, passades i futures, la seva dedicació a un esport com és el futbol femení, encara en clar desavantatge en relació al masculí i amb menor seguiment i reconeixement social. Deu anys de lluita són un premi per la insistència i la vocació de les seves practicants, per demostrar que el futbol pot ser encara més gran si acull a les fèmines dins la seva pràctica en plena igualtat de tracte i afició. I sempre amb honor i valentia cada vegada que surten al terreny de joc. 

Endavant, sempre endavant!

138. Els 94 anys d'un mite esportiu

Diario de Mallorca, 2 d'abril de 2014

El 3 d'abril de 1920 apareixia a la primera pàgina del diari La Última Hora un article sobre l'arrelament del futbol a Palma i els nous equips que estaven sorgint, llavors en plena euforia futbolística. El cronista, sense saber-ho, va descriure en dues frases uns fets aparentment anecdòtics que han tengut una trascendencia enorme i que fins fa poc temps romanien oblidats: la primera frase, “En los talleres de la Isleña tengo noticias que se hacen preparativos para formar un team,” i la segona, “En la Fundición de los señores Carbonell se organiza otro once, que promete ser un terrible rival por la corpulencia de la gente obrera que se alista.” 

Eren uns apunts de pes, ja que era la primera vegada que a Palma s'organitzaven equips de futbol d'extracció obrera. Molt a veure va tenir el decret del comte de Romanones, promulgat el 1919, que imposava la jornada de 8 hores de treball diari, la qual cosa proporcionava als sectors més humils un temps de descans que, en alguns casos, va derivar en una activitat fins llavors vedada: l'oci canalitzat a través de l'esport i la seva pràctica, especialment el futbol, que amb la seva contribució es convertiria en un esport de masses. 

La companyia naviliera Isleña Marítima era propietat de la Trasmediterránea des del 1918, però mantengué els seus símbols identificatius durant molts més anys: les sigles I-M en blanc sobre fons blau a les xemeneies dels seus barcos. Mentrestant, la Foneria Carbonell va sorgir en aquells mateixos anys com una petita empresa metal·lúrgica, formada bàsicament per treballadors del raval de Santa Catalina i fruit de la desaparició de la mítica factoria de Joan Oliver Maneu i la partició de les seves dependències en empreses de petites dimensions. 

A principis de l'any 1920 sengles plantilles de treballadors varen organitzar-se per practicar futbol, una activitat que fins llavors era privilegi de les classes benestants com una pràctica recreativa, irregular i sense competició organitzada. Els obrers de la Isleña adoptaren els colors de la seva naviliera: samarreta amb tres franges blaves sobre fons blanc i calçons blaus, obtenguts de retallar les cames a les seves granotes velles de treball. Els treballadors de la Foneria Carbonell, per motius que desconeixem, varen preferir una indumentària íntegrament blanca. Els primers adoptaren el nom de Mecànic i els segons, després d'adoptar inicialment el nom de la seva foneria, el de Mallorca. Cal recordar que l'actual club vermell, ja existent des de 1916, llavors responia al nom de Reial Societat Alfons XIII

Sengles equips varen ser en aquells moments (març-abril 1920) els primers i únics conjunts de base obrera a Palma. Varen subsistir sense recursos, terreny de joc ni grades, però amb coratge i perseverància. Els seus respectius presidents, el "mecànic" Gabriel Cifré Borràs (1894-1993) i el "foner" Bartomeu Llabrés Albertí (1886-1951), resten avui injustament oblidats. Tots es reuniren a l'humil cafè de Can Rasca (Sant Miquel 67, cantonada Oms), a una finca encara existent avui dia. Allà va ser on sengles clubs decidiren en assemblea general sumar forces i formar, el 14 de novembre de l'any 1920, un nou club: el Balears Futbol Club. Varen adoptar la samarreta blanc-i-blava del Mecànic i els calçons blancs del Mallorca. Bartomeu Llabrés, president del Mallorca, va ser el primer president. Havia nascut el mite balearico. 

Ara fa 94 anys de les primeres passes d'un dels clubs esportius amb més seguidors de les Illes Balears. Un aniversari que s'havia perdut en la foscor del temps, a causa de la desaparició dels protagonistes i la desmemòria. Que també va ser eclipsat per la seva vinculació l'any 1942 amb un altre club de Palma, l'Athletic Futbol Club. Un fet legalment registrat com una fusió, però que de fet va resultar ser una absorció dels atlètics pels balearicos, ja que aquests varen mantenir tots els seus trets identificatius pràcticament inalterats (indumentària, terreny de joc, local social…) i gaudien d'una massa social molt major. Dels atlètics només va quedar la incorporació del seu nom al nou club: Atlètic Balears. Un club que, si res no canvia, en pocs anys podrà commemorar el centenari del seu mite.