Ir al contenido principal

124. Corrupció, passivitat i radicalisme: les Illes a tres bandes

Veu de Sóller, 31 de juliol de 2009
Setmanari Sóller, 1 d’agost de 2009
Diari de Balears, 16 d’agost de 2009

Aquests són els grans defectes del món polític balear. No hi ha gaire on escollir quan pràcticament tots les opcions polítiques pateixen algun dels tres mals esmentats. Tots tres de naturalesa molt diferent, repartits de manera que ningú no està lliure de culpa.

La corrupció és el mal amb més mala premsa, però no pas el més letal. És dins el PP on han aparegut la gran majoria dels casos, encara que a UM -a petita escala però amb similar gravetat- ha repetit els mateixos ítems. Unes conductes immorals i indecents que no són flor d’un dia, ja que s’han generat després d’anys d’un procés que ha afavorit la seva incubació i desenvolupament. Perquè malgrat que siguin una petita minoria els executors finals, per aflorar-ne cal una permissivitat i/o tolerància massiva.

En segon lloc, la passivitat ideològica. Un mal difícil de precisar, fonamentat en l’absència d’idees o comportaments definits, i no en fets consumats. Són els socialistes qui -llevat d’honroses excepcions- s’han caracteritzat per deixar fer amb un perfil polític força desdibuixat. La raó és clara: el seu creixent suport electoral ininterromput des de fa deu anys recomana mantenir un perfil que mantingui la tendència. Pragmàtic i eficaç, però a costa d’aigualir ideologies i maneres de fer pròpies. El resultat és un apropament al PP (més formal que altre cosa) però amb un manera de fer èticament més acceptable.

Finalment, el radicalisme. Entès com a ideologia o la gestió d’aquesta per persones i grups. És un defecte dels petits partits (PSM, Entesa, ERC, Verds i EU) que, mancats dels defectes dels dos grans partits, haurien de ser l’alternativa. Però l’honestedat i la creença en unes idees no és suficient. Manca un mínim pragmatisme ideològic, quan sovint la seva aplicació és tan rígida com irreal. I els seus dirigents protagonitzen cícliques desavinences i personalismes que acaben en lamentables espectacles públics. Resultat: la pèrdua progressiva del seu suport electoral (la meitat en deu anys).

Malgrat la corrupció té més mala fama, no és l’indicatiu amb major pes. I encara més: els dos grans partits tenen moltes més possibilitats de sobreviure sense canvis profunds, gràcies a la inèrcia del bipartidisme consolidat. Al darrer decenni cap daltabaix electoral ho ha desmentit, i res fa intuir que hagi una renovació d’idees, cares o comportaments en ambdós casos. Sí en el cas dels partits petits, que tenen més a perdre tot i que els seus defectes siguin menys “punibles”. Que com defensar uns postulats ideològics sigui més castigable a les urnes que la corrupció o l’absència dels mateixos dóna molt que pensar.

Seria fàcil concloure que la corrupció i la indefinició ideològica dels grans partits són un reflex cosubstancial de la pròpia societat -un anàlisi força derrotista. Però també pot especular-se que el creixent càstig que reben els petits partits són part del seu peatge a pagar com a potencials portadors de valors i actituds més renovadores i gèrmens d’una futura classe política de nivell, però endèmicament mal gestionades. Víctimes d’una societat decebuda que prefereix escanyar opcions més esperançadores si no són capaces d’oferir una alternativa, abans que condemnar la mediocritat dels grans partits.