Ir al contenido principal

99. La ciutat peatonal: o el cotxe, o nosaltres

El Mundo-El Día de Baleares, 26 de gener de 2009
Diari de Balears, 30 de gener de 2009

Els processos de peatonalització a les principals ciutats europees sempre han patit un rebuig inicial per part dels col·lectius afectats. No tant pels perjudicis objectius que aquesta pugui implicar, sinó per la immediatesa de les incomoditats que hi suposaria. Sempre és preferible mantenir situacions on sense tocar res els inconvenients són presents, a escometre un procés de canvi ple d'incomoditats on les millores i els beneficis estan per descobrir. Plantejar qualsevol peatonalització com una "guerra al cotxe" és exagerat: s'ha aplicat al casc antic de moltes ciutats o en vials concrets, i els seus residents sempre milloraren la seva qualitat de vida.

A les grans ciutats aquests processos sempre han patit trasbalsos, especialment per la incomoditat que duen afegides les obres a escometre, i pels posteriors canvis dels hàbits en matèria viària i d'aparcament dels propis veïns. Els comerciants sempre s'hi mostren inicialment en contra pels problemes d'accessibilitat als comerços durant les obres, i els veïns, pels sorolls i els problemes d'aparcament. Però una vegada acabada la reforma els efectes solen ser més positius, al reacomodar-se la circulació del trànsit per carrers adjacents i la comoditat dels vianants per accedir-hi a peu. La majoria del veïnats afectats sempre acaben més satisfets que decebuts, quedant com a únic problema el tema de l'aparcament.

El fonament d'aquesta resistència ve de la pèrdua gradual i inconscient de la vida al carrer. És un fenomen comú a totes les grans ciutats, on el creixement de la circulació rodada pràcticament ha bandejat al ciutadà a una posició marginal al carrer, reduït a les voreres i a comptats espais propis. Inicialment era un progrés gaudir d'un mitjà de transport propi, però aquest ha modificat els hàbits socials urbans fins a "expulsar" el ciutadà del carrer. Cal prendre consciència de la cultura de carrer com un dret, com un hàbit social perdut en favor del transport privat, que ni els més grans recorden -o assumeixen resignadament com un fet inevitable-, i que la peatonalització és una via per redreçar-lo.

A Palma, la peatonalització sembla ser un ingredient essencial als "eixos cívics" projectats per l'Ajuntament (el carrer Blanquerna és un d'ells). A alguns els espantarà aquest canvi massiu (la típica "por al caos"), però hi han moltes maneres d'implantació que no passen forçosament per un tancament total de la circulació. Hi ha zones limitades per als veïns o transport públic, eixamplament de voreres i nous tipus de pavimentació, o carrils bici. Hem d'entendre que els problemes de circulació i aparcament sempre seran presents per molts vials que s'hi facin. La peatonalització és un perjudici menor, comparat amb la recuperació de la vida quotidiana al carrer i d'una millor qualitat de vida ciutadana. És un dret.