Ir al contenido principal

49. Dos segles de centralisme administratiu

Diari de Balears, 22 de febrer de 2008
Última Hora, 29 de febrer de 2008

La Guerra del Francès a Espanya des de 1808 fou un camp de proves per a les noves idees liberals al regne espanyol. L'abscència del rei Borbó va permetre assajar diverses divisions administratives del regne, i curiosament per part de tots dos bàndols. Totes inspirades en el nou patró administratiu centralista francès, amb una única divisió territorial basada en criteris geogràfics i racionals, però que esborrava particularitats històriques i culturals.

El 1810, Josep I Bonaparte encarregà una nova divisió administrativa imitant el patró dels departaments francesos, basat en criteris geogràfics i ignorant les característiques històriques i culturals; però mai fou aprovada. A l'altre bàndol, el polític i geògraf mallorquí Felip Bauzà i Cañas elaborà en 1813 una divisió per a les Corts de Cadis i que, a diferència dels afrancesats, fou més respectuosa amb els antics regnes peninsulars. La seva aplicació fou mínima, amb el retorn de l'absolutisme de Ferran VII.

Finalment, la divisió provincial de Javier de Burgos (basada en Bauzà amb pocs retocs), sí fou aprovada i efectiva des de 1833. Encara continua vigent després de 175 anys, i ha sobreviscut ininterrompudament amb retocs mínims. Sobre ella nasqué l'administració del nou estat: governadors civils, partits judicials, circumscripcions electorals, prefixos telefònics, codis postals o matrícules de cotxes. Però ha quedat antiquada: l'Espanya de 1833 no és com la de 2008, i ara les autonomies són la base de la vertebració de l'estat.

Cal superar una divisió administrativa filla d'un llunyà règim centralista i liberal burgès, i substituir-la per ordenacions fetes per les autonomies. En alguns casos són una realitat, amb els consells balears i els "cabildos" canaris. En altres ja hi han divisions de gestió interna, com les vegueries catalanes o la comarcalització aragonesa. A altres autonomies només els caldria canviar la denominació de les províncies, com Euskadi. També cada autonomia podria donar un nom propi a les seves circumscripcions: cantons murcians, "partidos" castellans i lleonesos, o juntes basques. S'hi tractaria el tema dels petits llogarets, com Treviño o Ademús. I grans ciutats mancades de capitalitat a la fi hi accedirien: Cartagena, Vigo, Xerez, Santiago de Compostel·la, o Mèrida.

A França, els departaments funcionen des de 1792, però tenen el doble de demarcacions en un territori d'extensió semblant; per aquest motiu suporten millor el pas del temps. A més a més, el centralisme de l'Estat francès ha canviat molt poc i això les fa útils. I no és el nostre cas.