Ir al contenido principal

136. Chronochrome: Balears a tot color (1912)

Veu de Sóller, 11 de febrer de 2011

Assíduament recordam la Mallorca d’ara fa un segle a través de pintures, postals i fotografies. També se’n conserven algunes filmacions parcials i en un pèssim estat de conservació, presidides per l’hieratisme d’un incipient setè art, que tenen molt poc de descriptiu de la vertadera quotidianitat i sí molt de teatral i impostat. El patrimoni audiovisual és actualment dels més valorats i popularitzables, presidit per la imatge en moviment, i que augmenta la seva vàlua patrimonial quan més allunyats són els seus orígens. Així succeeix amb el nostre fons cinematogràfic, que a les Balears compta amb un fons en fase de restauració i classificació a través de l’Arxiu del So i de la Imatge de Mallorca (ASIM), creat l’any 1999.

En els darrers anys la companyia cinematogràfica francesa Gaumont, una de les poques que pot presumir d’un segle d’existència (nasqué l’any 1895, així com el setè art), hi dóna a conèixer el seu vast arxiu cinematogràfic, al qual hi afegí el de la desapareguda companyia Pathé, la seva rival durant els primers anys del passat segle i que incrementa més si cap la qualitat dels seus fons documentals. Entre d’altres primícies, Gaumont dóna a conèixer darrerament filmacions corresponents a les seves primeres pel·lícules en color. Però no únicament les de la seva primera època, corresponents al pintat fotograma per fotograma i abastament documentat pels experts, sinó del peculiar sistema anomenat Chronochrome o Trichromie.

El Chronochrome és un sistema de filmació en color creat l’any 1911, que consisteix en una càmera amb tres objectius amb un filtre de color diferent (verd, blau i vermell) adequadament enfocats i sincronitzats per realitzar una filmació simultània i coordinada, la combinació de les quals donava com a resultat una imatge de color excepcionalment natural i autèntica. Léon Gaumont, creador del sistema (i de passada, fundador de la companyia) no fou l’únic que va aplicar aquesta tècnica, tanmateix fàcil d’enginyar i experimentada per altres companyies patentant-lo amb diferents noms (tal vegada el més conegut sigui el Kinemacolor). Però Léon Gaumont va aconseguir excepcionals resultats de qualitat, amb l’afegit que s’han conservat íntegrament en el poderós arxiu de la companyia.

Malgrat els òptims resultats, el sistema tenia les seves limitacions. Necessitava considerables dosis de llum natural, la qual cosa el feia inviable per a gravacions d’estudi i eliminà la possibilitat d’explotar-lo comercialment, a més de la complexitat tècnica de nou aparell per a la seva fabricació i difusió. Per això, Léon Gaumont va aplicar el seu sistema per filmar documentals de paratges exteriors. La seva càmera es passejà des de 1911 per tota Europa per plasmar-la amb una autenticitat mai vista fins aleshores i projectada en el Gaumont Palace, la principal sala de projeccions de la companyia, a París.

Ja fos per la proximitat geogràfica, les relacions comercials amb Sóller o per l’estància de Frédéric Chopin i George Sand a Valldemossa, la qüestió és que el Chronochrome de Gaumont va estar a les Balears. Prova d’això és -com a mínim- una pel·lícula d’uns sis minuts, la fitxa de la qual es pot consultar a la plana web de l’arxiu Gaumont-Pathé. També es pot gaudir íntegrament des de fa uns uns meses a la web de Youtube com a "1912 Majorca Chronochrome". Es filmaren imatges del Port de Palma, la Seu i l’Almudaina, gent corrent del carrer i del camp, una panoràmica de Valldemossa, el pont romà de Pollença, l’aqüeducte de Ternelles i les restes d’una torre àrab. Tot en un color perfecte, a pesar de tractar-se d’un document de l’any 1912. I és possible que hi hagi més documents d’aquest tipus, ja que la companyia Gaumont va descobrint el seu valuós arsenal amb comptagotes i amb l’inefable olfacte comercial que l’ha duita a sobreviure durant més de cent anys.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914 Léon Gaumont va decidir guardar el seu sistema, poc adequat per filmar amb tanta fidelitat la cruesa de la sang que esquitxaria tota Europa durant quatre anys. El rescatà a principis dels anys 20, però va ser definitivament abandonat a causa de la inevitable complexitat de l’aparell. Tanmateix, ens va deixar unes impagables imatges dels últims anys de la Belle Époque, fins fa pocs anys desconegudes i d’un valor incalculable. A dia d’avui, Mallorca pot presumir de ser l’únic paratge de l’Estat que conserva filmacions en color de fa un segle. I encara podrien haver-ne mes, però sempre depenent dels temps comercials marcats per la Gaumont. La projecció realitzada en el Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) el 19 d’octubre de 2009 ha estat, fins el moment, la última aportació. Qui sap si Sóller estarà present a la següent mostra.