135.- Una, magra i pobra

Diari de Balears, 9 de febrer de 2010
Sa Veu de Sóller, 12 de febrer de 2010
Setmanari Sóller, 13 de febrer de 2010

La diversitat d'un país hauria de portar un enriquiment social i cultural de gran abast. Però en un estat ric i generós en diversitat com és el nostre, hem viscut un segle XX presidit per la idea d'unitat. Més ben dit, per la difusió d'una idea unitària mal aplicada i gestionada. Unitat en el govern, amb un estat nació, una cultura, una línia política, un origen i un destí, una religió, una llengua, una èpica comuna, una raça, fins i tot un Caudillo... una temptativa constant d'assolir la unitat mitjançant una simplificació empobridora, totalment contradictòria i artificiosa, donada l'enorme diversitat que la pell de brau hi atresora. Una obcecació que ha portat a vertebrar piramidalment i maldestrament una idea d'unitat, com a finalitat en sí mateixa per sobre de tot, que s'ha mostrat impracticable durant segles. I sobretot, aplicada de manera ignorant i pedestre.

Actualment les coses han canviat? Sembla que no. La societat actual és hereva d'aquesta idea simplista d'unitat, més enllà de la política. La majoria llegeix un sol diari, escolta una sola emissora de ràdio, i té un únic enfocament dels temes quotidians sense un bri de relativisme ni sentit crític. Encara molts es formen un criteri obeint els seus desitjos més íntims, cerquen la confirmació d'allò que senten o aprengueren que era "correcte", en necessitar sentir-se segurs de si mateixos llegint les receptes que confirmin la seva postura sense esforç. Qui sap si això és, com el futbol, un consol passatger per ignorar la realitat. Paradoxalment, molts necessiten emmotllar-la al seu gust, per sentir-se millor, i la converteixen en veritat i evidència.

No cal dir que els mitjans mantenen un públic per a la seva línia editorial i un enfocament determinat, a part dels continguts d'actualitat. Emperò, alguns mantenen posicionaments massa homogenis. Com a fruit d'això, la riquesa argumental desapareix i acaben per oferir un discurs fet i arrodonit en els seus plantejaments ideològics bàsics. Així estalvien als seus fidels haver d'esforçar-se a pensar-ne un de propi. I, ja per extensió, que en pensin.

Per això no pot distingir-se entre mitjans d'esquerra i dreta, progressistes i conservadors, sinó entre mitjans empobridors i enriquidors. És la ideologia del segle XXI que s'obre camí. Són els mitjans empobridors els qui, amb un discurs fàcil de formular i amb un públic habituat a la inculcació de lemes simplistes i viscerals, han pres la iniciativa. El recurs és fàcil: la diversitat és caos, manca d'ordre, desconcert, inseguretat, anarquia. La unitat, en canvi, és coherència, ordre, eficàcia, seguretat i tranquil·litat. Pensament únic versus apocalipsi, que amb una terminologia hàbilment treballada i repetida fins a la sacietat, acaba per impregnar tota la vida quotidiana més enllà de la informació.

Encara hi ha molta gent massa convençuda del que pensa. I massa poc sentit crític que ampliï i matisi les pròpies idees, com també permeabilitat per rebre'n de contràries. Encara hi ha escassa tendència a la sana discrepància i a la tolerància d'idees alienes, així com disposició a canviar o enriquir les pròpies. Poca gent enforteix el seu esperit crític llegint o escoltant perspectives que no els satisfan, com si això els suposés perdre la fidel adhesió dels seus similars. Massa convicció i poca tolerància, massa tertúlia i poc debat, massa profeta i poc poble. Brolla el desig de guanyar l'altre i poc de conciliar o evolucionar conjuntament, de passar per sobre dels demés, i guanyar el diferent com a magre consol. Per a molts, l'altre és diferent i està equivocat, perquè només hi ha una veritat: l'única. La pròpia. Quanta diversitat malbaratada.

134.- El malmès futbol femení balear

Diari de Balears, 21 de gener de 2010
Sa Veu de Sóller, 22 de gener de 2010

El futbol femení a Balears segueix sent, a grans trets, un esport marginal. Els seus dos principals clubs, el Collera i l'Sporting Ciutat de Palma, amb prou feines treuen algun benefici econòmic o mediàtic de la seva aposta esportiva. Ni el meritori ascens del Collera a la Superlliga (primera divisió del futbol femení espanyol) ha servit per donar embranzida a aquest esport. Únicament la implicació dels principals clubs masculins de Balears, amb una gran massa social i atractiu esportiu, podrien reimpulsar-lo. Però veure la seva actitud és suficient per adonar-se del menyspreu i poca sensibilitat que pateix aquest maltractat (i tanmateix, emergent) futbol femení.

El Reial Mallorca va presentar el seu equip femení el 2008, tot i que realment el que va fer va ser absorbir l'equip ja existent del CE Penya Arrabal. I com a tal és tractat de manera impresentable: molts dels seus partits ni tan sols els juga a la ciutat esportiva, sinó en el camp del seu exequip. Tampoc a la web del club no n'apareix cap esment. I per arrodonir l'ostracisme, l'equip es va guanyar el 2009 l'ascens a Primera Nacional (equivalent a la segona divisió A masculina), però el club hi va renunciar sense donar explicacions per la humiliació d'un equip que s'ho havia guanyat al camp. No seria per manca de doblers...

L'Atlètic Balears encara no té secció femenina, i no per manca de mitjans. El principal motiu era que no disposaven de suficient espai per acollir l'entrenament i competició de més equips al seu estadi. Poc després, el club va anunciar que augmentaria de 8 a 14 els seus equips de futbol base. Per a tots ells havia espai... i no hi havia per a un equip femení. Tampoc no han sabut veure que la rivalitat amb el Reial Mallorca en competició femenina oferia la possibilitat d'igualar-los, i fins i tot de superar-los esportivament en poc temps. Tampoc no ha estat per falta de doblers, que sí afloraren per reforçar inútilment un equip que acabà descendint a tercera.

Altres equips de Mallorca tampoc no han estat massa curosos amb el tema. És el cas del CE Manacor, que va crear el seu equip femení i en poc temps va aconseguir un meritori ascens a Primera Nacional l'any 2006, malgrat descendir l'any següent. Però posteriorment el club va entrar en una crisi social i esportiva que encara dura, i de cop i volta l'equip femení fou abandonat. No suposà cap millora, però la secció femenina sol ser la primera que arreu pateix els retalls en temps de crisi. Altres equips mallorquins d'entitat, com la UE Alcúdia, mantenen un equip femení estable des de fa anys; però sense cap aposta ferma que les faci créixer esportivament.

Tot això fa que el Collera i l'Sporting Ciutat de Palma estiguin a anys llum de la resta de clubs balears, amb estructures de futbol base femení consolidades que ja donen el seu fruit. Només el CD Palma de Son Gotleu (situat a un llunyà "tercer lloc") ha apostat per aquesta fórmula de futur, i per això avui és l'única alternativa als dos "grans". De la resta, tan sols el Círculo Sollerense sembla decidit a aplicar la fórmula de pedrera per créixer amb garanties.

La situació a la resta d'illes és millor, ja que els seus principals clubs mantenen equips de futbol sala des de fa temps, i això facilita fer el salt al futbol onze. L'any 2009, a Eivissa, l'Atlètic Jesús va crear el seu equip amb molt bons resultats esportius. El mateix any, a Menorca, ho va fer l'Sporting Maonès, amb resultats força acceptables. Mentrestant, la UE Eivissa s'hi hauria afegit si no hagués patit la greu crisi econòmica i institucional que pateix. I l'Atlètic de Ciutadella també es planteja la idea.

Esperem esdeveniments i, tot plegat, un canvi de mentalitat devers el futbol femení.

133.- El maltrecho fútbol femenino balear

El Mundo-El Día de Baleares, 13 de enero de 2010
Diario de Mallorca, 15 de enero de 2010
Última Hora, 5 de febrero de 2010

El fútbol femenino en Baleares sigue siendo un deporte marginal. Sus dos principales clubes, el Collerense y el Sporting Ciutat de Palma, apenas sacan algún beneficio de su apuesta deportiva. Ni el meritorio ascenso del Collerense a la máxima categoría ha servido para relanzar este deporte. Solo la implicación de los dos grandes clubes masculinos podría relanzarlo, pero viendo su actitud es suficiente para darse cuenta del desdén y poca sensibilidad que padece este emergente (y malviviente) fútbol femenino.

El Real Mallorca creó su equipo femenino en 2008, aunque realmente absorbió un equipo ya existente, el Peña Arrabal. Muchos de sus partidos ni siquiera los juega en la ciudad deportiva sino en el campo de su ex-equipo, y en la web del club no aparece ni mencionado. Encima, habiéndose ganado el derecho a ascender este verano, renunció para humillación de un equipo que se lo había ganado. No sería por falta de dinero...

El Atlético Baleares carece de sección femenina, y no por falta de medios. El motivo argumentado, que no disponían de espacio para acoger más equipos. Posteriormente, el club anunció que aumentaría de 8 a 14 sus equipos de fútbol base... ¿y no había espacio para un equipo femenino? Tampoco la rivalidad con el Real Mallorca y la posibilidad de igualarlos (incluso superarlos) en competición femenina ha servido para disuadirlos.

La situación en el resto de islas es mejor, ya que la respuesta de sus principales clubes es más digna. En Menorca el Sporting Mahonés creó su equipo en 2009 con buena acogida, y en Ibiza lo hizo el Atl. Jesús aunque es muy probable que la UD Ibiza también se implique en cuanto resuelva su maltrecha economía.