Diari de Balears, 29 de juliol de 2009
Al monument de sa Feixina de Palma li queda poc temps de vida. Les passes fetes per Cort els darrers dos anys dirigides a erradicar els darrers vestigis de la simbologia franquista són espaiats i, per alguns, massa lents. Però res a veure amb la paràlisi i desídia dels consistoris anteriors.
Artísticament, el monòlit no té cap valor: el seu disseny és tan inexpressiu com enigmàtic. Urbanísticament, té una robustesa i una desproporció de dimensions en un entorn enjardinat que es presumeix amable i d’esplai, a més d’ocupar un espai excessiu. I històricament, va ser aixecat per un règim dictatorial sobradament conegut, en els seus anys més repressius i de major penúria econòmica i social. Aquests factors intensifiquen la missió per la qual el monument va ser construït: intimidar i imposar amb la seva contundent presència els valors dictatorials que s’hi representen.
Els defensors de la seva supervivència argumenten que el monòlit fou aixecat en homenatge als gairebé 800 morts del vaixell de guerra Baleares, tots ells mallorquins. Ben al contrari: el franquisme va utilitzar la memòria dels morts en combat per glorificar i legitimar el seu règim. I encara diria més: no hauria calgut cap homenatge a víctimes concretes perquè el règim aixequés algun tipus de monument d’autolloança dels seus valors dictatorials. Tampoc la subscripció popular no és un aval que el legitimi, perquè molts represaliats per la dictadura (víctimes, familiars i amics) varen col·laborar per a evitar mals majors, i altres per temor de ser classificats com a "desafectos al régimen" (amb totes les conseqüències que això podia comportar).
Finalment, l’argument defensat per altres de mantenir vestigis físics del passat dictatorial com a record per evitar fets semblants en un futur (com el camp de concentració nazi d’Auschwitz) tindria lògica si aquest vestigi no estigués ubicat en un lloc tan cèntric i estratègic de la ciutat de Palma. I en qualsevol cas, aquí estan els llibres d’història, molts i bons, escrits sobre el conflicte: la memòria a través de la lectura i la formació és la millor prevenció possible.
A molts els dol la seva presència... però a qui pot molestar la seva absència? El record dels morts del Baleares és legítim, perquè són víctimes d’un conflicte bèl·lic on tothom surt perdent. Però per què ha d’estar lligat a aquest mastodóntic monòlit apologètic del franquisme? Seria molt més emotiu un grup escultòric que buidés l’excessiu espai ocupat, en harmonia amb el parc que l’envolta, i que també reivindiqués la memòria dels vençuts i represaliats pel règim franquista. Un homenatge a uns i a altres, víctimes d’una guerra absurda. Per exemple, una rèplica de La catedral d’Auguste Rodin (dues mans que s’entrellacen), seria una mena d’homenatge molt més emotiu, senzill i conciliador.
A hores d’ara, cap ciutat espanyola no manté vestigis d’aquest calibre en el seu nucli urbà; sa Feixina és el (pen)últim exemple d’aquesta delirant arquitectura feixista supervivent, i tot indica que els seus dies estan comptats.
Al monument de sa Feixina de Palma li queda poc temps de vida. Les passes fetes per Cort els darrers dos anys dirigides a erradicar els darrers vestigis de la simbologia franquista són espaiats i, per alguns, massa lents. Però res a veure amb la paràlisi i desídia dels consistoris anteriors.
Artísticament, el monòlit no té cap valor: el seu disseny és tan inexpressiu com enigmàtic. Urbanísticament, té una robustesa i una desproporció de dimensions en un entorn enjardinat que es presumeix amable i d’esplai, a més d’ocupar un espai excessiu. I històricament, va ser aixecat per un règim dictatorial sobradament conegut, en els seus anys més repressius i de major penúria econòmica i social. Aquests factors intensifiquen la missió per la qual el monument va ser construït: intimidar i imposar amb la seva contundent presència els valors dictatorials que s’hi representen.
Els defensors de la seva supervivència argumenten que el monòlit fou aixecat en homenatge als gairebé 800 morts del vaixell de guerra Baleares, tots ells mallorquins. Ben al contrari: el franquisme va utilitzar la memòria dels morts en combat per glorificar i legitimar el seu règim. I encara diria més: no hauria calgut cap homenatge a víctimes concretes perquè el règim aixequés algun tipus de monument d’autolloança dels seus valors dictatorials. Tampoc la subscripció popular no és un aval que el legitimi, perquè molts represaliats per la dictadura (víctimes, familiars i amics) varen col·laborar per a evitar mals majors, i altres per temor de ser classificats com a "desafectos al régimen" (amb totes les conseqüències que això podia comportar).
Finalment, l’argument defensat per altres de mantenir vestigis físics del passat dictatorial com a record per evitar fets semblants en un futur (com el camp de concentració nazi d’Auschwitz) tindria lògica si aquest vestigi no estigués ubicat en un lloc tan cèntric i estratègic de la ciutat de Palma. I en qualsevol cas, aquí estan els llibres d’història, molts i bons, escrits sobre el conflicte: la memòria a través de la lectura i la formació és la millor prevenció possible.
A molts els dol la seva presència... però a qui pot molestar la seva absència? El record dels morts del Baleares és legítim, perquè són víctimes d’un conflicte bèl·lic on tothom surt perdent. Però per què ha d’estar lligat a aquest mastodóntic monòlit apologètic del franquisme? Seria molt més emotiu un grup escultòric que buidés l’excessiu espai ocupat, en harmonia amb el parc que l’envolta, i que també reivindiqués la memòria dels vençuts i represaliats pel règim franquista. Un homenatge a uns i a altres, víctimes d’una guerra absurda. Per exemple, una rèplica de La catedral d’Auguste Rodin (dues mans que s’entrellacen), seria una mena d’homenatge molt més emotiu, senzill i conciliador.
A hores d’ara, cap ciutat espanyola no manté vestigis d’aquest calibre en el seu nucli urbà; sa Feixina és el (pen)últim exemple d’aquesta delirant arquitectura feixista supervivent, i tot indica que els seus dies estan comptats.