Diari de Balears, 1 de juny de 2009
Veu de Sóller, 12 de juny de 2009
En aparença, la nostra societat sembla ser molt sensible davant les grans tragèdies de la humanitat. Sovint ens colpeix veure els estralls d’una catàstrofe natural, de les pandèmies, o de la fam. També la conscienciació davant la violència de gènere és creixent. Tampoc no dubtem en mobilitzar-nos per buscar les restes d’un/a desaparegut/da, víctima de violència física o violació. Presumim d’ésser solidaris amb les víctimes de dictadures i conflictes armats de qualsevol racó del món com les dictadures de Xile i Birmània, els genocidis de Darfur (Sudan) i Ruanda, de les massacres a Bòsnia i a Txetxènia, etcètera. I no dubtem a exigir la llibertat dels seus oprimits, represaliats i la memòria de les seves víctimes, així com la recerca dels desapareguts per lliurar-los a les seves famílies. Tot en nom de la justícia, de la llibertat i dels drets humans.
Tot canvia quan es pronuncien les paraules "Guerra Civil". La misericòrdia i la comprensió davant el dolor aliè desapareixen tan bon punt s’esmenta. S’imposa una paralitzant inacció, es polititza irreversiblement la qüestió, i un temor irracional impedeix pensar i actuar amb un mínim de claredat i serenitat. Inclús alguns reaccionen de manera irada, i increpen a qui "gosa" demanar un nínxol per enterrar-hi als seus familiars i/o avantpassats. És al·lucinant com tan nobles valors i actituds, sovint predicats i conjugats davant tantes desgràcies ocorregudes arreu del món, acaben tallats de soca-rel quan es tracta de mirar el nostre país.
Mai no serà normal la nostra democràcia mentre milers de persones continuïn mal amuntegades en fosses comunes i se n’obstaculitzi l’exhumació. És normal que una ciutadania suposadament instruïda, cívica i solidària es transfiguri en un frontisme irracional i agressiu quan se li esmenta "el tema"? Ens n’anem molt lluny, arreu del món, per defensar els drets humans i denunciar les injustícies. Però com és que després no volem veure les misèries pendents de la nostra pròpia terra?
Quin perill corre la nostra societat si reben digna sepultura aquells que mai no l’han tenguda? Si les víctimes d’un bàndol varen ser exhumades i enterrades dignament pels seus familiars, per quina raó els altres mai no han de tenir aquest dret? No cal ser familiar, ni amic, o tenir una afinitat ideològica per apreciar aquesta brutal injustícia. N’hi ha prou amb posar-se en el lloc dels familiars i un mínim d’humanitat, per entendre la tristor i percebre el dolor d’aquells que mai no pogueren honrar els seus familiars amb una humil làpida o un simple nínxol. Aquest "oblit" mai no podrà esborrar milers de cadàvers, perquè la seva memòria perdurarà mentre continuïn allà, amuntegats de manera indecent. Quan ells descansin en pau, a la fi descansarem tots.
Veu de Sóller, 12 de juny de 2009
En aparença, la nostra societat sembla ser molt sensible davant les grans tragèdies de la humanitat. Sovint ens colpeix veure els estralls d’una catàstrofe natural, de les pandèmies, o de la fam. També la conscienciació davant la violència de gènere és creixent. Tampoc no dubtem en mobilitzar-nos per buscar les restes d’un/a desaparegut/da, víctima de violència física o violació. Presumim d’ésser solidaris amb les víctimes de dictadures i conflictes armats de qualsevol racó del món com les dictadures de Xile i Birmània, els genocidis de Darfur (Sudan) i Ruanda, de les massacres a Bòsnia i a Txetxènia, etcètera. I no dubtem a exigir la llibertat dels seus oprimits, represaliats i la memòria de les seves víctimes, així com la recerca dels desapareguts per lliurar-los a les seves famílies. Tot en nom de la justícia, de la llibertat i dels drets humans.
Tot canvia quan es pronuncien les paraules "Guerra Civil". La misericòrdia i la comprensió davant el dolor aliè desapareixen tan bon punt s’esmenta. S’imposa una paralitzant inacció, es polititza irreversiblement la qüestió, i un temor irracional impedeix pensar i actuar amb un mínim de claredat i serenitat. Inclús alguns reaccionen de manera irada, i increpen a qui "gosa" demanar un nínxol per enterrar-hi als seus familiars i/o avantpassats. És al·lucinant com tan nobles valors i actituds, sovint predicats i conjugats davant tantes desgràcies ocorregudes arreu del món, acaben tallats de soca-rel quan es tracta de mirar el nostre país.
Mai no serà normal la nostra democràcia mentre milers de persones continuïn mal amuntegades en fosses comunes i se n’obstaculitzi l’exhumació. És normal que una ciutadania suposadament instruïda, cívica i solidària es transfiguri en un frontisme irracional i agressiu quan se li esmenta "el tema"? Ens n’anem molt lluny, arreu del món, per defensar els drets humans i denunciar les injustícies. Però com és que després no volem veure les misèries pendents de la nostra pròpia terra?
Quin perill corre la nostra societat si reben digna sepultura aquells que mai no l’han tenguda? Si les víctimes d’un bàndol varen ser exhumades i enterrades dignament pels seus familiars, per quina raó els altres mai no han de tenir aquest dret? No cal ser familiar, ni amic, o tenir una afinitat ideològica per apreciar aquesta brutal injustícia. N’hi ha prou amb posar-se en el lloc dels familiars i un mínim d’humanitat, per entendre la tristor i percebre el dolor d’aquells que mai no pogueren honrar els seus familiars amb una humil làpida o un simple nínxol. Aquest "oblit" mai no podrà esborrar milers de cadàvers, perquè la seva memòria perdurarà mentre continuïn allà, amuntegats de manera indecent. Quan ells descansin en pau, a la fi descansarem tots.