Diario de Mallorca, 19 de febrer de 2007
Fa uns anys, a Itàlia visqueren una experiència en el món polític anomenada "L'Ulivo", una aliança de totes les forces polítiques d'esquerra del país transalpí, que va arribar a tenir fins nou partits dins les seves sigles. Anys més tard es reconvertí en "L'Unione", i el 2006 aquesta coalició liderada per Romano Prodi aconseguí derrotar a Silvio Berlusconi per un escàs marge. Té un enorme mèrit aquesta col·laboració en un país políticament caòtic, amb multitud de forces polítiques: va necessitar gairebé cinquanta anys (des de la fundació de la República, en 1946) per aprendre que la unió fa la força, que suposa petites renúncies per majors beneficis, sense caure en planys d'incoherència o traïció a les pròpies idees. L'Unione va desallotjar un poderós Berlusconi, amo i senyor dels mitjans de comunicació, que va governar amb vergonyosa impunitat.
El que passa a Balears no és comparable, però... volem Matas durant 10 ó 12 anys més? Volem PP durant 30 anys més? Han de passar gairebé 50 anys de travessia del desert, com a Itàlia, per aprendre que si no hi ha front comú no hi ha victòria? No és possible una agrupació de les esquerres sense perdre les essències de cada partit, i demostrar que una unió electoral és font de riquesa social per a tots? No és possible entendre que el pragmatisme és compatible amb les finalitats a escometre? Fins quan aquest simplisme tan ferri de les aliances polítiques, i aquest egoisme amb les idees pròpies? Ningú és capaç de donar la primera passa? S'ha fet a Eivissa; per què no a Mallorca?
Els líders polítics d'esquerres han sigut incapaços de transmetre les prioritats que unes eleccions requereixen, de "juntos pero no revueltos". Els petits no tenen per què aigualir les seves idees per anar al costat dels grans, ni aquests n'han de radicalitzar les seves per compartir taula amb els petits. I si no, esdevindran els mateixos resultats, mateix govern, mateix rodet, similar corrupció, similar clientelisme... I quatre anys més. I torna a començar. I "mea culpa" a dojo, les frustracions de sempre, les mateixes parcel·les de poder... I al darrere, una evidència: las dretes no guanyen mai, són les esquerres qui guanyen. Però mentres uns arrepleguen vots, altres els dispersen. A Mallorca tenim cinc forces d'esquerres i una de dretes: gloriós. D'Hont els hi portarà la cicuta, vés per on. Feliç derrota i millors excuses, que de remeis anem magres. N'aprendrem...?
Fa uns anys, a Itàlia visqueren una experiència en el món polític anomenada "L'Ulivo", una aliança de totes les forces polítiques d'esquerra del país transalpí, que va arribar a tenir fins nou partits dins les seves sigles. Anys més tard es reconvertí en "L'Unione", i el 2006 aquesta coalició liderada per Romano Prodi aconseguí derrotar a Silvio Berlusconi per un escàs marge. Té un enorme mèrit aquesta col·laboració en un país políticament caòtic, amb multitud de forces polítiques: va necessitar gairebé cinquanta anys (des de la fundació de la República, en 1946) per aprendre que la unió fa la força, que suposa petites renúncies per majors beneficis, sense caure en planys d'incoherència o traïció a les pròpies idees. L'Unione va desallotjar un poderós Berlusconi, amo i senyor dels mitjans de comunicació, que va governar amb vergonyosa impunitat.
El que passa a Balears no és comparable, però... volem Matas durant 10 ó 12 anys més? Volem PP durant 30 anys més? Han de passar gairebé 50 anys de travessia del desert, com a Itàlia, per aprendre que si no hi ha front comú no hi ha victòria? No és possible una agrupació de les esquerres sense perdre les essències de cada partit, i demostrar que una unió electoral és font de riquesa social per a tots? No és possible entendre que el pragmatisme és compatible amb les finalitats a escometre? Fins quan aquest simplisme tan ferri de les aliances polítiques, i aquest egoisme amb les idees pròpies? Ningú és capaç de donar la primera passa? S'ha fet a Eivissa; per què no a Mallorca?
Els líders polítics d'esquerres han sigut incapaços de transmetre les prioritats que unes eleccions requereixen, de "juntos pero no revueltos". Els petits no tenen per què aigualir les seves idees per anar al costat dels grans, ni aquests n'han de radicalitzar les seves per compartir taula amb els petits. I si no, esdevindran els mateixos resultats, mateix govern, mateix rodet, similar corrupció, similar clientelisme... I quatre anys més. I torna a començar. I "mea culpa" a dojo, les frustracions de sempre, les mateixes parcel·les de poder... I al darrere, una evidència: las dretes no guanyen mai, són les esquerres qui guanyen. Però mentres uns arrepleguen vots, altres els dispersen. A Mallorca tenim cinc forces d'esquerres i una de dretes: gloriós. D'Hont els hi portarà la cicuta, vés per on. Feliç derrota i millors excuses, que de remeis anem magres. N'aprendrem...?