94.- Polònia i Perejil

Diari de Balears, 31 de desembre de 2008
Última Hora, 3 de gener de 2009
Última Hora (Eivissa i Formentera), 4 de gener de 2009

Un bon barem per mesurar la independència i la qualitat d'un mitjà de comunicació públic són els seus programes d'humor, així com la seva capacitat de reflectir-hi la vida quotidiana de l'actualitat que els envolta. La combinació de sengles factors permeten veure el marge del que disposa el mitjà en qüestió per al·ludir a la seva classe política, inclosos els seus propis governants. Parodiar i riure's de qui els paga és molt valuós, més encara quan es tracta d'un humor intel·ligent, més subtil i corrosiu, en lloc d'un simple programa d'imitacions amb acudits fàcils. Resulta ser molt més il·lustratiu del rerefons del clima polític general i, en conjunt, de la seva societat.

L'exemple paradigmàtic és "Polònia", un programa de TV3 que parodia l'actualitat política catalana i espanyola. A "Polònia" no hi han límits per la paròdia, no hi han personatges ni ideologies tabús, i cap polític de l'àmbit català o espanyol no se'n salva. El seu equip és implacable amb els protagonistes, enginyós amb l'actualitat i genial amb el seu humor. Un tractament molt semblant a la BBC, amb programes implacables amb els seus polítics -inclosa la família reial-. Em sembla lloable la capacitat dels catalans de fotre's d'ells mateixos, i alhora la seva força per poder riure's de qui els mana. De fet, gran part de la classe política catalana s'ha "sotmès" al veredicte del públic passant pel programa i participant en les paròdies. Els seus nivells d'audiència segueixen sent altíssims, i el més important de tot: el responsable de "Polònia" admet que mai no ha rebut pressions polítiques de ningú. Fantàstic.

Mentrestant, a les Balears ens trobam a anys llum. Encara es destil·la un humor d'autocaricatura, costumista i d'evasió, on la política i els governants resten intocables o se'n fa una befa molt superficial. Hi perviu una visió intocable -gairebé feudal- del poders públics, que no fomenten cap crítica ni reflexió a través de l'humor pensat com un servei. Només quan veiéssim a IB3 una imitació de Francesc Antich, Rosa Estaràs o Maria Antònia Munar podríem dir que alguna cosa, realment, canvia en la nostra societat. Mentre no existeixi un humor d'actualitat des d'un prisma polític i social, on els nostres governants apareguin parodiats de manera mordaç i subtil sense límits, els medis públics continuaran sense donar una passa fonamental: fomentar i tolerar un humor crític i intel·ligent enfront el seu cap polític, mani qui mani, i concebre-ho com un servei a la societat balear. No som Polònia, però sí semblem Perejil.

93.- Balears al Senat, millor que no res

Diari de Balears, 18 de desembre de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 19 de desembre de 2008

Feia temps que l'activitat parlamentària del Senat no adquiria tanta rellevància com en la legislatura actual. El fet que des de 2004 sigui el PP la força majoritària en aquesta cambra, en contraposició a la majoria del PSOE al Congrés dels Diputats, mostra un escenari on l'equilibri de forces requereix major sintonia del Govern central amb forces parlamentàries amb pes dispar a ambdues cambres. I si afegim que des de les eleccions del 2008 el PP ha reduït considerablement les seves formes agressives i forassenyades, la Càmera Alta està sent escenari de votacions i "aliances" impensables fa escassament un any. Diverses iniciatives, com les plantejades sobre la cogestió aeroportuària, els descomptes pels vols interilles o la devolució dels bous de Costitx varen sortir endavant, malgrat la vergonyosa oposició del grup socialista, i comptaven amb el suport dels populars.

També ha despertat la curiositat de molts vers aquesta càmera el fet de tenir un senador com en Pere Sampol (PSM), el primer pertanyent a una formació nacionalista en 30 anys. Un paper més destacat si cap, donada la seva intensa activitat durant aquest període, en franc contrast amb la majoria de senadors. Habitualment, el senador estàndard sol obeir les consignes de les seves respectives forces polítiques al Congrés; en altres casos, ser-ho és un "premi" per a polítics veterans en plena maduresa o propers al retir. És a dir: és una cambra de tràmit o un retir daurat, on amb una dedicació mitjanament intensa es pot arribar a destacar. I així és amb en Sampol, perquè de la resta de senadors balears crec que ni recordem dels noms ni tenim gaire constància del que fan.

L'escassa capacitat legislativa del Senat fa que aquesta aparent política de "equilibri de forces" entre sengles cambres sigui més fictícia que real, tot i que almenys serveixi per plantejar iniciatives i guanyar votacions que al Congrés serien impossibles de plantejar i menys de guanyar. Però aquest fet és perniciós pel funcionament democràtic de les institucions. Posa de manifest la inutilitat tàcita d'aquesta cambra, que només serveix per guanyar votacions "de protesta" sense anar més enllà. I de rebot està frenant la sempre pendent conversió del Senat en una vertadera cambra de representació territorial, ja que el Govern central no pot estar gaire interessat en dotar de poder una cambra on no són la força més votada ni tenen tots els suports assegurats. Aquesta reforma havia d'esdevenir aquesta legislatura, però tot indica que serà una altra promesa sense complir.

92.- El caixer

Última Hora, 13 de desembre de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 13 de desembre de 2008
Diari de Balears, 14 de desembre de 2008
Diario de Mallorca, 22 de desembre de 2008

A la planta baixa de la meva finca hi ha un caixer d'una entitat financera. Sempre entro a treure doblers, o per consultar el saldo (que mai no és suficient). Darrerament, de nit un indigent s'hi establia per estar a cobert. El caixer no té aire condicionat, però almenys protegeix del vent i la pluja. L'home jeia arraulit a un racó de l'estança, cobrint-se amb un vell abric i amb una bossa amb les seves poques pertinences. En veure'l el primer dia vaig passar de llarg. Em va fer mala espina pel seu aspecte desarreglat i per la fàcil associació entre delinqüència i indigència, més encara sent un desconegut on hi ha doblers en circulació. Un prejudici inconfessable, però habitual. No ho neguem.

Passen uns dies, sempre el veig allà a les mateixes hores. Sempre quiet, en el mateix racó, normalment despert i amb la mirada perduda en el buit. Un matí, abans que obrissin l'oficina, hi entro sense pensar-hi. Era allà, en el lloc de sempre, però assegut cap a mi. La seva mirada perduda amb una esma de profunda tristor, no sembla adonar-se de la meva presència. Sense pensar-hi més, faig la meva transacció al caixer. La nit anterior havia fet molt de fred, de bon matí queien gotes. Aviat el farien fora.

Avui, caminant d'horabaixa, he vist casualment com una dona volia accedir a un caixer de la mateixa entitat. No podia, estava tancat. De sobte penso en el indigent del meu caixer habitual. No em vaig equivocar: també era tancat, ningú dedins. La mesura està presa: tots els caixers tancaran durant la nit. L'indigent buscarà algun racó on dormir i protegir-se del fred, o acabarà a l'alberg municipal (si hi ha lloc). Res a perdre-hi, la seva crisi és diària. La buidor d'aquella mirada anava més enllà de la pobresa: traslluïa una barreja de fracàs personal i soledat, la marginació de qui no posseeix ni consumeix per ser qualcú respectat. Ara el caixer està buit i presentable.

91.- Cien años de música cinematográfica

Última Hora, 25 de novembre de 2008

Ha pasado casi desapercibido; pero en 1908 se ha conmemorado el primer siglo de música escrita especialmente para el cine. Hasta entonces las películas, de pocos minutos y rudimentarias, tenían un acompañamiento musical en directo, improvisado y de escasa calidad. Así que cuando nació la idea se recurrió a compositores clásicos de renombre, que diesen prestigio al experimento. Tanto fue así, que la publicidad del estreno llegó a eclipsar al director y los actores de la época.

El 15 de octubre de 1908 se estrenó en Moscú el film Stenka Razin, con música de Mikhail Ippolitov-Ivanov (1859-1935), y que a su vez es la primera película rodada en Rusia. Dada la expectación creada se contó con Ippolitov-Ivanov al ser uno de los compositores más célebres en su país. Un mes más tarde, el 17 de noviembre de 1908, se estrenó en París L'Assassinat du Duc de Guise, con banda sonora de Camille Saint-Saëns (1835-1921), quien a pesar de un estilo compositivo más bien conservador mantuvo un gran interés por las novedades de su tiempo. Entre ellas, el cinematógrafo.

Pero ni Ippolitov-Ivanov ni Saint-Saens se dedicaron al cine, entonces considerado una curiosidad sin valor artístico real, en donde la música era una comparsa sin mayores aspiraciones. Sus obras fueron de pequeño formato, de compromiso, y (como quedó demostrado) sin visión de futuro.

Realmente, el primer gran compositor para el cine fue el estadounidense Joseph Carl Breil (1870-1926). Se dedicó desde 1912, cuando ya era una práctica habitual, y dio un gran salto cualitativo al componer la música de A Birth of a Nation (1915), y Intolerance (1916), obras maestras en todos los aspectos. Fueron escritas para gran orquesta y con la conciencia de crear algo grande para un género musical nuevo, como así ha sido.

De Breil no queda ni el recuerdo; tampoco de Ippolitov-Ivanov y Saint-Saëns (excepto para los aficionados a la música clásica), pues ninguno de ellos mantiene la fama que obtuvieron en su época. Tal vez por eso el aniversario ha pasado sin hacer ruido, cual película muda.

90.- Les III Jornades d'estudis locals de Sóller

Diari de Balears, 13 de novembre de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 17 de novembre de 2008
Sa Veu de Sóller, 28 de novembre de 2008
Setmanari Sóller, 29 de novembre de 2008
Última Hora, 3 de desembre de 2008
Diario de Mallorca, 7 de desembre de 2008
Última Hora, 24 de desembre de 2008

Els passats dies 7 i 8 de novembre se celebraren les III Jornades d'estudis locals de Sóller a l'antic Oratori de Santa Caterina, avui Museu de la Mar. Aquest any han estat 23 les comunicacions presentades, d'una extensió i qualitat que ha dut als organitzadors a plantejar-se limitar el número de comunicacions admeses, ja que ha esdevingut molt difícil donar cabuda a tots els treballs que s'hi presenten. Per fer-nos una idea, el llibre de les II jornades té gairebé 500 planes.

Són molt meritoris els resultats obtinguts en només tres anys: unes jornades anuals amb gran participació, assistència de públic, qualitat i varietat temàtica. Altres poblacions amb més tradició i pes demogràfic no poden permetre's una organització anual, ni assoleixen aquest èxit de col·laboracions ni de públic. Això es deu al seu caràcter miscel·lani, ja que són obertes a qualsevol tema relacionat amb la població, més enllà de l'enfocament històric habitual. Enguany les comunicacions tractaven sobre botànica, geologia, cinema, meteorologia o matemàtiques, mostrant una visió tan eclèctica com diversa de l'univers solleric.

Però també el passat de Sóller, tan ric i dinàmic, dóna per omplir milers de planes. La seva prosperitat al segle XIX canalitzada pel comerç marítim internacional. Després la crisi i l'emigració cap a França, que ha forjat una vinculació amb terres gal·les que mai no ha desaparegut -podem dir que el francès és la segona llengua de la població. Tot plegat, a Sóller ha cristal·litzat un cosmopolitisme i un activisme social molt divers i dinàmic, poc habitual a l'illa. Les jornades són un reflex d'aquest cabal, reflectit en el gran nombre de col·laboradors autòctons, sovint amateurs, però molt implicats vers la seva població.

Aquestes jornades foren dedicades a Antoni Vicens Castanyer, recentment desaparegut, i l'any passat a Joan Estades Ensenyat (1916-2007), tots dos grans investigadors i estudiosos del seu estimat poble. Malgrat la desaparició d'aquestes significades personalitats, les jornades deixen entreveure que el seu exemple no és anecdòtic i que darrere hi ha un futur prometedor per la quantitat, joventut i qualitat de l'univers solleric participant.

89.- ¿Democracia europea o bananera?

Última Hora, 12 de noviembre de 2008

Las elecciones presidenciales en Francia tienen unas reglas del juego más justas que en el nuestro: todos los candidatos disfrutan del mismo tiempo en los medios audiovisuales, y los horarios de los espacios electorales se otorgan por sorteo. Así todo el mundo puede difundir sus ideas en igualdad de oportunidades. De este modo se compensa a las formaciones y candidatos más modestos, que no disfrutan de los recursos para hacer vallas, carteles, folletos y demás gastos millonarios. Y de rebote los grandes partidos contienen sus gastos, al no poder evitar que los más pequeños se hagan notar.

En cambio, en España las proporciones vienen determinadas por las dimensiones del partido: a mayor representación, más tiempo y preferencia para escoger las franjas horarias más cotizadas. Así siempre acabamos viendo las fuerzas dominantes de turno, mientras las candidaturas más modestas acaban desplazadas a horas donde nadie ve la televisión ni escucha la radio. Quien más gasta en propaganda en diarios, cuñas publicitarias y otra propaganda electoral acaba ganando por aburrimiento del electorado, que no habría podido conocer -siendo optimistas- ni la mitad de las candidaturas presentadas.

Sería extraño saber de todas las opciones que se presentaran, con denominaciones y candidatos hasta ahora "ausentes" -en apariencia. Pero sería justo e igualitario en términos democráticos. Fomentaría la participación de la población en política, y el proceso sería al fin y al cabo mucho más interesante. Cualquier formación o candidato tendría un espacio para darse a conocer, y las votaciones por desconocimiento o sobreinformación desaparecerían. También alentaría a muchos ciudadanos a incorporarse a la política con posibilidad de prosperar, consiguiéndose de rebote una renovación del estamento.

No seria un fenómeno nuevo, puesto que durante la transición se dio en términos parecidos al no existir el sistema de partidos actual. Es posible cambiarlo, pero no hay voluntad. Debilitaría el control de las fuerzas políticas sobre el sistema y ellos mismos podrían salir escaldados. Si en algo son unánimes las grandes formaciones es en mantener unas reglas del juego que impidan la integración de nuevos actores en el escenario político. Demasiadas actitudes electoralistas, y poco pensar en la salud de nuestro sistema.

88.- Democràcia europea o bananera?

Diari de Balears, 5 de novembre de 2008

Les eleccions presidencials a França tenen unes regles del joc més justes que a casa nostra: tots els candidats gaudeixen del mateix temps als mitjans audiovisuals, i les franges horàries dels espais electorals s'atorguen per sorteig: així tothom pot difondre les seves idees en igualtat d'oportunitats. D'aquesta manera es compensa les formacions i candidats més modestos, que no gaudeixen dels recursos per fer tanques, cartells, fulletons i demés despeses milionàries. De rebot els grans partits contenen les despeses, al no poder evitar que els més petits s'hi facin notar.

En canvi, a Espanya les proporcions vénen determinades per les dimensions del partit: a més representació, més temps i preferència per escollir les franges horàries més cotitzades. Així sempre acabem veient les forces dominants de torn, mentre les candidatures més modestes acaben desplaçades a hores on ningú veu la tele ni escolta la ràdio. Qui més gasta en propaganda en diaris, falques publicitàries i altra paperassa electoral acaba guanyant per avorriment de l'electorat, que tanmateix no arriba a conèixer -amb sort- ni la meitat de les candidatures presentades.

Inicialment seria estrany saber de totes les opcions que s'hi presentessin, amb denominacions i candidats fins ara "absents" -en aparença. Però seria just i igualitari en termes democràtics. Fomentaria la participació de la població en política, i el procés electoral seria tot plegat molt més interessant. Qualsevol formació o candidat tindrien el seu espai per donar-se a conèixer, i les votacions per desconeixement o sobreinformació desapareixerien. També encoratjaria a molts ciutadans a incorporar-se al món polític amb possibilitat de reeixir-ne, aconseguint-se de retruc una renovació de l'estament.

No seria un fenomen nou, ja que durant la transició s'hi va donar en termes semblants en no existir la tradició de partits d'avui dia. És possible canviar-ho, però no hi ha voluntat. Afebliria el control de les forces polítiques sobre el sistema i ells mateixos podrien sortir escaldats. Si en alguna cosa assoleixen unanimitat les grans forces polítiques és en mantenir unes regles del joc que impedeixin la integració de nous actors a l'escenari polític. Massa actituds electoralistes, i poc pensar en la salut del nostre sistema democràtic.

87.- Bisbes i bisbes

Diari de Balears, 29 d'octubre de 2008
Diario de Mallorca, 2 de novembre de 2008
Última Hora, 18 de novembre de 2008

Fa temps vaig llegir una notícia que podia semblar una broma de mal gust o una manipulació, però que és totalment certa. I que, en succeir fora de les nostres fronteres, va passar gairebé desapercebuda. Vet aquí que el centre de Londres va ser ocupat per una gran manifestació, protestant per la falta d'atenció dels líders polítics mundials als problemes del Tercer món.

Però el fet realment sensacional fou veure-la encapçalada per més de 600 bisbes anglicans i representants d'altres religions: allà hi eren l'arquebisbe de Canterbury, el cap espiritual dels catòlics britànics, portaveus jueus i musulmans. Un impressionant símbol d'unitat religiosa per una causa comuna, potser la més important avui dia al planeta.

Encara que aquells dies els bisbes anglicans es trobaven molt dividits per qüestions com el sacerdoci femení, llavors es van mostrar totalment units en la seva denúncia de les ineficients passes donades per acabar amb la pobresa i la fam mundial. Amb aquesta mobilització, els bisbes volien deixar clar que objectius del mil·lenni com reduir a la meitat la pobresa extrema per al 2015, frenar l'expansió de la Sida o garantir l'educació per a tots els nins del planeta a penes s'estaven complint. Sense comptar la mort de milions de dones i nadons en néixer o per malalties evitables, que seguien essent una xacra endèmica a tot el món.

La notícia contrastava amb l'actitud dels bisbes espanyols en aquella època, que en cap moment no liderarien cap manifestació per aquestes importantíssimes qüestions. Varen preferir fer-ho per protestar contra les noces gais, a favor de la "família", contra la LOE i Educació per a la Ciutadania, o per salvar la integritat d'Espanya.

Vist això, la misèria i la fam han de ser causes minoritàries al si de la Conferència Episcopal Espanyola per treure-les al carrer. Una actitud que diu molt poc de la seva sensibilitat davant els vertaders problemes del món, deixant-se dur per qüestions que tenen poc a veure amb la justícia i la dignitat de l'ésser humà.

86.- El Govern Matas i els seus mitjans de comunicació

Diari de Balears, 19 d'octubre de 2008

Durant el Govern de Jaume Matas, la proliferació de mitjans de comunicació privats addictes a la seva persona arribà a ser demencial: premsa escrita, ràdio, internet, televisió... Tots tenien un punt en comú: una gran quantitat de publicitat institucional. Un procediment totalment legal, però emprat de manera massivament sospitosa. Són fàcils de detectar, ja que tots ells patiren un abans i un després del canvi de Govern, quan la manca de doblers públics rebuts es féu notòria. Uns han reduït la seva activitat, d'altres han desaparegut. I tots ells mantingueren una línia editorial incondicionalment favorable al Govern Matas.

Com a exemple tenim un diari gratuït nascut a l'inici de 2006. Va assolir fins a 32 pàgines a tot color i vuit redactors. Els seus continguts eren un apèndix il·lustrat del BOIB, amb una presència constant de polítics del PP, i un caramull de fotografies i notícies optimistes sobre la seva gestió. Les portades eren d'un triomfalisme exultant: una lloança contínua dels grans projectes de l'era Matas, o dades estadístiques sempre optimistes que poc o res tenien a veure amb l'actualitat. Les cartes al director venien escrites per tres persones, que "casualment" feien escrits d'opinió a favor del PP. L'oposició gaudia de menys espai i en portada només apareixia negativament. I cap contingut en català, fet inèdit en cap altra publicació periòdica.

Després del canvi de govern, tot va anar canviant: la publicació va passar a ser setmanal, i actualment és quinzenal. Ja només té dos redactors i la meitat de planes (bona part d'un suplement immobiliari). De notícies no arriba a quatre pàgines. Sembla abocat a una desaparició lenta i humiliant, i potser el voluntarisme del seu equip o amagar l'oportunisme de la seva creació el mantenen viu.

Mitjans privats com aquest sorgiren com bolets per fer apologia del Govern Matas. Allà ells amb la seva dubtosa professionalitat. Però no podien basar la seva supervivència en els seus propis recursos? Què hem de fer davant aquestes pràctiques de finançament públic encobert, que constantment ens encolomaven opinió i propaganda al servei de l'ex-president Matas? Ja anem prou servits de mitjans d'aquest tipus, si a sobre hem de finançar-los amb els nostres impostos.

85.- 25 años sin Jorge Sepúlveda

Diario de Mallorca, 10 de octubre de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 30 de enero de 2009

Este año se cumplieron 25 años de la muerte de uno de los más famosos cantantes en España, Jorge Sepúlveda. Famosísimo intérprete en los difíciles años de la posguerra, especializado en boleros y pasodobles. Con la llegada del rock y la música pop su figura declinó, hasta resurgir en los 70 con nuevas actuaciones y grabaciones de sus éxitos hasta su muerte. Tal vez su canción más recordada actualmente sea "Mirando al mar" (1950), aunque los que vivieron aquella época podrían mencionar muchos más títulos como "Dos Cruces" (1941), "No te puedo querer" (1948), y muchas más.

Un aniversario que ha pasado prácticamente inadvertido en las islas, máxime cuando el célebre cantante decidió trasladarse de la populosa Madrid a Palma durante sus últimos años de existencia para poder pasar inadvertido. Y fue a mediados de junio cuando, en una habitación de Son Dureta y con una salud debilitada por la bronquitis que padecía desde joven, falleció Luis Sancho Monleón, alias Jorge Sepúlveda, nacido en Valencia en 1917. En Palma pasó casi su última década de vida, no solo en busca del anonimato, sino por la calidez de su tierra y gentes. Uno de sus mejores amigos fue su colega de andanzas artísticas, Bonet de San Pedro. Y por si fuera poco, uno de sus mayores éxitos fue la canción "Bajo el cielo de Palma", compuesta por el mismo Bonet.

Con todo este bagaje ¿no es motivo suficiente para que Sepúlveda reciba alguna mención en Palma? Echo en falta algún símbolo conmemorativo (como una calle, aprovechando los cambios que se avecinan) dedicado a este insigne artista, y que en otras ciudades sí se apresuraron a erigir por dispares motivos. Un ejemplo destacado es Santander, donde tiene un busto conmemorativo en agradecimiento a su canción "Santander", dedicada a la ciudad cántabra. Aquí, con mayor motivo para ello, todavía hemos de esperar 25 años después.

84.- UPyD, una realidad a pesar de sus pesares

Última Hora, 2 de octubre de 2008

En pocos meses UPyD ha conseguido hacerse un hueco en el panorama político. Es una buena noticia que un partido de nuevo cuño haya logrado hacerse un hueco en un panorama político anquilosado por el bipartidismo y la partitocracia, además de condicionado por el poder de los grandes medios y la falta de recursos. Es positivo que el partido haya sido levantado por una clase política nueva y vocacional, que contrasta con el burocratizado engranaje de los grandes partidos, que favorecen la profesionalización por antigüedad y no por valía personal. Hasta las juventudes de los grandes partidos parecen una cantera de funcionarios políticos. Aunque son políticos de viejo cuño quienes fundaron y rigen UPyD, sin que aún se aviste el relevo para sus jóvenes bases.

Pero para darse a conocer, UPyD ha estado mediatizada por los medios que le han dado cobertura y que quizá han condicionado su trayectoria, ya que hasta fechas recientes sus críticas iban dirigidas al gobierno mientras apenas mencionaba a la oposición, en consonancia con sus informantes. Propuestas interesantes como la autodeterminación del Sahara o rearticular en profundidad el funcionamiento del Estado han sido eclipsadas por la defensa del castellano y la crítica a los nacionalismos como únicos argumentos públicos. Sea por lo que fuere, esto ha banalizado su mensaje de regeneración de la vida política y ha simplificado su mensaje, quedando como un populismo mediático y oportunista, atribuido a un visceral rencor de Rosa Díez hacia Zapatero por sus detractores.

UPyD llenaría un vacío donde el eje derecha-izquierda no ha tenido equivalente en un eje territorial centro versus periferia con un vértice nacionalista español que hubiera compensado el equilibrio de fuerzas del Estado. Así, la formación prioriza la idea de España por encima de ideologías y de acuerdo con la sociedad moderna y avanzada que somos. Un estado por encima de tópicos, prejuicios del pasado, patriotismos atávicos e intereses varios, que hasta ahora han embrutecido cualquier debate serio sobre la cuestión. Formularlo satisfactoriamente es un reto irresoluto desde hace dècadas. Hace falta gente nueva y sentido común en política, de la que andamos faltos en los últimos años. Quizá no sea el motor, pero UPyD ha sido el ariete que ha roto los anodinos y oxidados engranajes de la política actual.

83.- Entesa per Mallorca fa niu a Palma

Diari de Balears, 26 de setembre de 2008
Última Hora, 26 de setembre de 2008

Gairebé dos anys després de l'escissió del PSM, Entesa per Mallorca ha deixat de ser un grup de futur incert i s'ha consolidat com a formació política. Durant aquest estiu ha treballat per condicionar la seva seu, situada a Palma. I han estat els mateixos integrants de la formació els qui han estat treballant per condicionar-la, sense altre ajuda que les seves mans i el seu temps. Entesa és un partit atípic. Sobreviu, tot i estar mancar de la infraestructura i mitjans habitualment necessaris per consolidar-se. Tampoc no té el suport de cap mitjà de comunicació (aval massa important avui en dia). Pot dir-se que es manté únicament gràcies a la vocació i feina dels seus militants, fet poc freqüent avui dia.

Pot afirmar-se que Entesa manté les conviccions pròpies del PSM, i adopta el tarannà moderat i tranquil d'UM. Això l'allunyaria de la radicalitat ideològica d'uns i les sospites per corrupció d'altres. El seu espai potencial de creixement es presenta ampli; però difícil de moure a curt termini. No hi ha dubte que el paper de plataforma coalicionista i conciliadora és resultat d'una estratègia per a la supervivència; però també sorprèn pels resultats i el lideratge obtinguts, amb vista a objectius majors. Tal vegada la seva renúncia a concórrer a les eleccions autonòmiques i del Consell de Mallorca, per evitar una major divisió del vot, acabés de girar la truita en ambdues institucions. A alguns municipis també es formaren aliances impulsades per Entesa amb la voluntat d'assolir un canvi de govern, tot i que els resultats foren molt desiguals.

La principal iniciativa d'Entesa, Unitat per les Illes, fou un fracàs anunciat inclús abans de les eleccions. La precipitació no donava temps ni credibilitat a la nova coalició, que ni tan sols va convèncer a les respectives militàncies: era impossible conciliar antics enemics electorals en dos mesos. I de fet, allò no va convèncer a gairebé cap dels seus integrants. ERC s'hi apuntà per veure què en podia treure, UM per fer la guitza al PSM si aquest no s'hi afegia, i finalment el PSM per no quedar com el "traïdor" al nou eix nacionalista. Finalment, el marcat bipartidisme a nivell estatal ja predeia que aquesta no era la millor ocasió.

A pesar de tot, és molt remarcable que la formació més petita de la coalició aconseguís tirar endavant aquest projecte, superant desencontres personals tan habituals i endèmics a la política balear. Tant de bo la nova seu del carrer Morey de Palma sigui un signe de renovació política a Balears i d'una altra manera de fer les coses.

82.- Expo Palma 2023

Diario de Mallorca, 19 de septiembre de 2008

A Palma, como octava ciudad española en número de habitantes, le falta albergar un acontecimiento de gran trascendencia mundial que la transforme y le dé un empuje a escala internacional. Algo para lo que esté capacitada por su entorno insular y sus dimensiones, y que beneficie a la ciudad durante y después de su celebración. Y sobre todo, que justifique una apuesta inversora fuerte por parte del Estado.

Las exposiciones de Barcelona (1888 y 1929) y Sevilla (1929 y 1992), supusieron un enorme impulso urbanístico para sendas ciudades, como lo ha supuesto ahora para Zaragoza. Madrid prepara sus olimpiadas para 2016. Bilbao ha remozado todo el entorno del Nervión, coronado por el Guggenheim. Valencia tiene su Ciudad de las Artes y las Ciencias. ¿Qué tiene Palma en cartera? una expo podría ser el motor.

Según el BIE (Bureau International des Expositions), organismo encargado de regular estos acontecimientos, han de pasar quince años hasta que un mismo estado puede albergar una expo. Por tanto, hasta 2023 no sería posible en España si se plantease. El BIE distingue dos tipos de exposiciones: universal (sin un tema concreto, y hasta seis meses de duración) e internacional (de temática más concreta, recinto ferial más reducido, y tres o cuatro meses de duración).

Por sus dimensiones, para Palma sería más adecuada la segunda opción (que ha sido la misma que Zaragoza). ¿Quince años son muchos? permite planificar con tiempo y ventaja. Las ciudades interesadas en ser sede están ocupadas en preparar su candidatura para la expo internacional de 2017 y la universal de 2020. Son candidaturas ya avanzadas, y por ello no precisamente fáciles. Nadie ha pensado -todavía- en 2023.

La Expo de Zaragoza se ha clausurado con un bagaje calificado de discreto: no se han conseguido los visitantes previstos, ni la repercusión internacional esperada. Eso sí: su preparación ha reportado unos beneficios a la ciudad que van más allá del evento en sí. Durante varios años, obras e inversiones han convertido la capital maña en una gran urbe moderna, de acuerdo con su nivel de quinta ciudad del estado. Las olimpiadas de Barcelona también sirvieron para resolver deficiencias arrastradas durante más de veinte años, gracias a las magnas inversiones estatales, y convertirla en el referente mundial que sigue siendo.

Sería una insensatez proyectar grandes moles urbanísticas y macroproyectos, algo antinatural en el urbanismo palmesano. Una candidatura alternativa, de infraestructura sencilla y sostenible, con carácter propio, podría ser más atrayente que grandes megaproyectos urbanísticos. Sería un propósito que ilusionaría a los ciudadanos, que generaría orgullo de ser habitantes de Palma, y que espontáneamente los implicaría en el devenir de la ciudad. Tal como ocurrió en otras ciudades con este tipo de acontecimientos, hoy con nueva y reforzada identidad.

81.- El votant popular sense complexos

Diari de Balears, 14 de setembre de 2008
Diario de Mallorca, 16 de setembre de 2008
Última Hora, 17 de setembre de 2008
Última Hora (Menorca), 18 de setembre de 2008

Després d'innumerables esforços per trencar el secretisme, he aconseguit esbossar una mena de codi ontològic (no escrit enlloc) que mouria a un 40% de la població balear adulta a votar el Partit Popular:

El partit premia la fidelitat per una causa comú: la causa és el partit. El partit proporciona una cobertura laboral i social tot i que no tinguis capacitats ni estudis. Si no arribes a polític, sempre podràs ser funcionari. El meu vot no és captiu ni està comprat: col·labora al meu benestar personal. La família biològica no l'esculls, la famiglia del partit sí. La primera pot fallar-te; la segona, mai.

La corrupció és un eufemisme pejoratiu, inventat pels mitjans de comunicació per fer mal. Els "casos de corrupció" són criticables per la manca de discreció i l'excés d'ambició d'alguns companys de partit. El silenci és la norma: demà et poden calumniar a tu i tots callaran per tu. Confessar significa traïció. Els suposats delictes són fruit d'una lectura massa rígida de la llei i violen la presumpció d'innocència: són fruit de manipulacions polítiques que no coneixen lo nostro fer (què saben aquests jutges i fiscals de la Península...!). La imputació judicial és un mal menor: la prosperitat econòmica aconseguida ho val. L'ètica i l'honradesa són conceptes interessats i manipulats per aquells que voldrien estar en el nostre lloc per fer el mateix. Una incoherència absoluta per part seva, que negant-ho, ells són els vertaders hipòcrites.

El catalanisme és un enemic inexistent, però molt útil per tenir seguidors amb poques llums que ens votin només per "ideas nacionales" (si s'ho creuen, millor per nosaltres). Els mitjans de comunicació que ens afavoreixen ens doten d'un discurs ideològic sense que ho demanem, però que queda bé. Malgrat que de vegades ens critiquin, a les eleccions tancaran files per la causa. A les entrevistes responem el que volem: cap entrevistador no et dirà que menteixes i no és la seva feina. No deixis que la notícia espenyi una bona realitat. Debats electorals? ni cas: són conspiracions contra nosaltres. El partit no convenç; satisfà.

El medi ambient no està en perill: més del 95% de les illes estan sense construir. La cultura no és productiva: ha d'entretenir i fer-nos feliços, per què ha de fer pensar? El castellà és una llengua de cultura i prestigi, de negocis i internacional; el català és per pagesos i provincians, un folklorisme familiar. El deute astronòmic és causa del risc inversor, qui no inverteix no fa res.

La gent és massa correcta (i pardala) per dir-nos a la cara què pensa de nosaltres. Tanmateix, ells farien el mateix: és l'essència humana. Mentrestant, continuem fent: es tracta del meu futur i el de la meva família: què voleu que facem? No cal pensar, el partit pensa per mi. I què pensa el partit? el mateix que tots. La ideologia és el partit, la causa és el partit. La seva causa és la meva causa. Les ideologies són conceptes utòpics antiquats, allò que val és la gestió i el dia a dia. Com va dir algú fa temps, "haga como yo: no se meta en política".

80.- Legislar per dignitat

Diario de Mallorca, 29 d'agost de 2008
Diari de Balears, 31 d'agost de 2008
Última Hora, 6 de setembre de 2008

La llei de serveis socials que prepara la Conselleria d'Afers Socials presenta unes novetats del tot inaudites. El projecte de llei pretén reconèixer el dret a l'alimentació, a l'allotjament i al vestit a qui no pugui cobrir aquestes necessitats. Serien considerades com un dret bàsic de la persona, a la mateixa alçada que la sanitat, l'educació i les pensions.

Així, l'administració balear tindria l'obligació d'atendre situacions d'emergència social a través d'uns serveis oferts des de diverses possibilitats com menjadors, borses d'aliments o beques escolars. Serien proporcionats per les tres administracions balears de manera coordinada, i fins i tot exigibles davant els tribunals en cas d'incompliment.

En cas d'aprovar-se, Balears seria la primera comunitat autònoma que cobreixi per llei aquestes necessitats i que defineixi que "no passar gana és un dret". Un fet sorprenent en un Estat amb 30 anys de recorregut constitucional, que garanteix drets i llibertats; però no la subsistència de l'individu en condicions mínimament dignes.

La precarietat és ben present a la nostra societat, teòricament rica i avançada, on els col·lectius més febles (aturats, pensionistes, famílies desestructurades, immigrants...) sovint no cobreixen les seves necessitats alimentàries mínimes, però l'orgull o la vergonya els duu a amagar-ho. I no parlem dels indigents o els sense sostre, tan habituals als nostres carrers. L'estat del benestar té es seves mancances.

L'esborrany de la nova llei arribarà al Parlament balear vers setembre o octubre. Veurem si en el debat subsegüent el projecte de llei manté el seu esperit innovador.

79.- El bicing, opción al transporte privado

El Mundo-El Día de Baleares, 26 de agosto de 2008
Última Hora, 4 de septiembre de 2008
Diario de Mallorca, 5 de septiembre de 2008

En los últimos meses ha surgido una nueva oferta de transporte público: el bicing o alquiler de bicicletas, consistente en la creación de una red urbana de aparcamientos con dispensadores de bicicletas de titularidad municipal. Hasta el momento, el sistema se ha implantado con éxito de usuarios en grandes ciudades españolas como Barcelona, Zaragoza o Madrid. En Europa, el servicio ya funciona en París, Viena, Bruselas, Lyon o la vecina Perpiñán.

Inicialmente, la fórmula utilizada ha consistido en la contratación de una empresa privada (ya existen varias dedicadas a ello), y los ciudadanos pueden usar su servicio mediante el pago de un abono. Otra opción más reciente consiste en una gestión directamente municipal, con alquiler por tiempo de uso y compatible con las zonas azules para turismos.

Es importante resaltar que todas las ciudades que lo han implantado soportan un tráfico rodado enorme. Y, sin embargo, han conseguido que la bicicleta se haga un sitio en el asfalto, sin invadir las aceras ni incordiar a los transeúntes, así como un aumento de su uso. Ambas fórmulas de gestión rompen con la idea habitual de una bicicleta relegada a carriles específicos, ya que en ambos casos muchos aparcamientos y dispensadores de bicicletas se encuentran fuera de la red existente de carriles bici.

Por tanto, el uso de la bicicleta no pasaría necesaria -o únicamente- por la creación de una tupida red de carriles bici, sino por una firme tarea de educación vial de la que, al menos en Palma, andamos muy necesitados. En otras ciudades como Ciutadella, Alcúdia, Maó, Manacor o Eivissa su inclusión sería más asequible y perfectamente compatible con el turismo.

78.- Aragó Bulevard

Diari de Balears, 19 d'agost de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 20 d'agost de 2008
Última Hora, 21 d'agost de 2008
Diario de Mallorca, 2 de setembre de 2008

El carrer Aragó de Palma entra en la recta final del seu eixamplament des de la plaça Güell fins a Via de Cintura, on ja són poques les edificacions antigues que cal esbucar per arrenglerar-lo amb el tram inicial entre la mateixa plaça i avingudes. Des de la Via de Cintura fins es Pont d'Inca la situació és la mateixa, doncs la dificultat rau a dues grans finques del costat nord, sense pràcticament edificacions.

Aragó segueix sent la principal via d'entrada i sortida de la ciutat; això fa que el trànsit segueixi sent important. A més, la conversió de Jacint Verdaguer en parc farà impossible redistribuir el trànsit de la zona. Així i tot, l'amplària resultant ofereix possibilitats per satisfer les necessitats de vianants i conductors. I crec que l'opció més adient pel carrer Aragó és un bulevard, basant-nos en varis punts fonamentals:

Calen voreres amples i mobiliari urbà que afavoreixi la vida social, ja que Aragó està ple de comerços i té un creixent caràcter residencial. També seria útil la col·locació de baranes -com ja s'ha fet en alguns trams de les avingudes- i un paviment més adient.

Tres carrils de circulació per sentit. Actualment en té dos en gairebé tot el seu traçat; però així absorbiria amb més garanties el trànsit rodat i amb major fluïdesa, tenint en compte que Aragó atrauria un volum de circulació major derivat de les seves comoditats.

Una mitjana de separació dels sentits de circulació. Sempre augmentarà la seguretat, i sovint els sinistres més greus es produeixen als xocs frontals. Tan important és l'alçària de la mitjana com l'amplària, fent de barrera a més de separació.

Semàfors i rotondes. La reurbanització deixarà una via ampla de trams rectes i llarguíssims, la qual cosa afavoreix la velocitat i manca d'atenció (si no, seria inexplicable la sinistralitat de les autopistes, teòricament més segures). A més, l'escassetat de semàfors convertiria Aragó en una autopista urbana i un mur entre barris.

Amb una remodelació adequada, Aragó seria un agradable bulevard de passeig de dinàmica vida social i comercial. Un vial amb molt trànsit, però no una via ràpida. Una esplèndida entrada i sortida principal de Ciutat. Per això, espero que els responsables d'Urbanisme de Ciutat comencin aviat a estudiar un projecte global per Aragó i a fer-nos partícips.

77.- La inaudita situació del Conservatori de les Illes Balears

El Mundo-El Día de Baleares, 23 de juliol de 2008
Diari de Balears, 24 de juliol de 2008
Diario de Mallorca, 3 d'agost de 2008
Última Hora, 6 d'agost de 2008

Després de passar per nombrosos emplaçaments marcats per la provisionalitat des de la seva fundació, el Conservatori Professional s'allotjà a l'actual edifici construït el 1999 amb aquesta finalitat.

Però aviat es va quedar petit; un fet previsible, si partim del fet que aquell mateix any es va fundar el Conservatori de grau superior i tots dos acabaren compartint ubicació. Si afegim que posteriorment arribaren els estudis de dansa, podem fer-nos la idea d'unes instal·lacions absolutament desbordades que fan impossible l'ampliació i progressió dels estudis musicals. I això sense tenir en compte que durant uns mesos va servir de seu provisional per la recentment fundada Escola Superior d'Art Dramàtic (ESADIB), que la Banda Municipal de Palma hi assaja... En conclusió: les instal·lacions actuals ja són insuficients quan no fa ni deu anys de la seva inauguració. Tot plegat perjudica la qualitat de l'ensenyament musical, així com el seu alumnat i professorat.

Davant això caldrien diverses mesures. Primer, seus pròpies pels diferents ensenyaments (grau professional, superior i dansa), ja que l'edifici actual està saturat. Segon, que els futurs edificis estiguin a poca distància o ben interconnectats entre ells, per afavorir la seva coordinació (incloent-hi el Conservatori Municipal de Palma). Tercer, més consideració retributiva per a l'ensenyament musical: l'anterior Govern va pressupostar cent milions d'euros per edificar una òpera... mentre que al Conservatori no hi havia mitjans per adquirir llibres i instruments. I quart, poc sabem de l'anomenat "Procés de Bolonya" que regula i unifica els diferents ensenyaments superiors a Europa: com afectarà a les titulacions del Conservatori Superior i de Dansa?

Massa indefinicions i deficiències estructurals, que amenacen de fer trontollar el nostre ensenyament musical per saturació i indigència.

76.- El Manifiesto

Diari de Balears, 20 de juliol de 2008
Última Hora, 13 d'agost de 2008
Última Hora (Eivissa i Formentera), 14 d'agost de 2008

Des de fa unes setmanes sentim parlar constantment del "Manifiesto por la lengua común", el qual demana la prioritat de la llengua castellana en l'Administració a tot l'Estat i en el sistema escolar de les comunitats bilingües.

De fet, el castellà és un dels tres idiomes més parlats al món, i el més emprat globalment darrere l'anglès. Altrament, els drets dels ciutadans estan garantits per la Constitució espanyola (amb les seves imperfeccions) i les lleis derivades d'aquesta. A part d'això, la societat sap perfectament què vol dir la violació dels drets individuals després de quaranta anys de dictadura franquista. On l'educació aplicava un monolingüisme estricte amb l'objectiu clar d'exterminar la resta d'idiomes; encara vàries generacions de balears continuen sent analfabets en la seva llengua materna. La immersió lingüística intenta evitar que, amb dues vies d'escolarització, es formessin dues comunitats separades per l'idioma, semblant a la que viuen els bascos. A més, el nivell lingüístic de l'alumnat amb els dos idiomes és semblant, o favorable al castellà. Això no vol dir que el sistema educatiu sigui perfecte (cap model educatiu no ho és); però la immersió no és el problema sinó la manca de més mitjans materials, econòmics i personals.

On és el problema? El manifest diu que els castellanoparlants sofreixen un retall dels seus drets en el tracte amb els funcionaris públics, en la retolació de carreteres, carrers, edificis. Obliden que aquesta oficialitat no és excloent ni prohibitiva, i que tanmateix el castellà és present al carrer més enllà de l'oficialitat. No conec cap funcionari ni cap professor monolingüe en català. El castellà s'empra i s'emprarà: no hi ha minva de drets, ni assetjament al castellà. Però a part dels drets, per què mai no parlen dels seus deures? On és la responsabilitat que tot ciutadà hauria de demostrar respectant una cultura local, que de fet ja és bilingüe? A més, els drets dels castellanoparlants ja són un deure pels catalanoparlants. On és el català a Madrid i als organismes oficials?

L'única cosa certa és que el manifest és una iniciativa dels mateixos mitjans de comunicació madrilenys que s'han entestat en dirigir el Partit Popular des de les seves tribunes informatives. Perdut aquest poder, ara utilitzen l'idioma per recuperar-lo. Una campanya més, com les banderes, l'himne, les manifestacions de "se rompe España", o el boicot als productes catalans per mor de l'Estatut català. Els seus promotors intentaren que la Reial Acadèmia Espanyola s'hi afegís. En no aconseguir-ho, no dubtaren a atacar-la agressivament. Les baixes de destacats signants inicials del manifest són constants, en veure la utilització que en fan. Tot plegat, delirant. En tot cas, els pares mediàtics del manifest obtindran un gran benefici empresarial i comercial, apart de continuar engrandint les seves fortunes personals i evitar el debat normal sobre qüestions molt més importants per la ciutadania. Quan veurem un manifest per un habitatge assequible, o per donació de sang, amb aquest generós suport mediàtic?

75.- Cero financiero

El Mundo-El Día de Baleares, 17 de julio de 2008
Diario de Mallorca, 19 de julio de 2008

Baleares se ha quedado, por el momento, sin inversión estatal para grandes proyectos culturales. El Ministro de Cultura se reunió con sus homólogos autonómicos en la XI Conferencia Sectorial celebrada en Zaragoza, donde se acordó el destino de hasta dos mil millones de euros. Como Baleares no ha presentado proyectos concretos en firme, no recibirá ni un céntimo. También se adjudicó la ubicación de grandes centros culturales de referencia, igualmente con financiación estatal. Baleares aspiraba a alguno de ellos, pero también nos vamos sin nada.

Entre las ciudades beneficiadas encontramos a ciudades mediterráneas como Cartagena -que será sede del Museo de Arqueología Subacuática- y Valencia -acogerá el Museo Nacional del Mediterráneo-, las cuales recibirán un gran impulso cultural. Mientras, Palma se quedará tal como está -¿no había un proyecto de Museo Marítimo?-. Incluso pequeñas localidades como Almagro (Ciudad Real) o Teruel (que sí, existe) se han visto beneficiadas.

El Director General de Cultura manifestó que hay grandes proyectos en estudio que se definirán según las necesidades ¿Un año no es suficiente para trazar un proyecto convincente? ¿No hay multitud de necesidades donde basarse? El Ministro manifestó su deseo de colaborar y "hacer cosas" en las islas: se agradece ¿pero qué puede hacer, si no ha recibido nada consistente? La Consellera espera que el Gobierno incremente la inversión destinada a Baleares en materia cultural ¿y la Conferencia Sectorial no hubiera sido un primer paso? ¿No han tenido suficiente con un año para ponderar las necesidades de la comunidad, a sabiendas de la trascendencia de este evento en materia de financiación?

Próximamente habrá reuniones entre los responsables de Cultura de las islas y del Gobierno español para establecer un "contacto permanente" y "manifestar la voluntad" del Govern de presentar proyectos de gran envergadura. Demasiado tarde: el gran reparto ya está hecho. Bastaría con planificar con tiempo y detalle, y las necesidades son muchas para dejar pasar oportunidades como esta ¿Cuándo será la siguiente (si la aprovechamos...)?

74.- Una excesiva defensa de las libertades ciudadanas

Última Hora, 11 de julio de 2008
Última Hora, 3 de agosto de 2008

Algunos sectores sociales y políticos hacen énfasis, especialmente en los últimos meses, en el derecho a la libre elección de lengua para escolarizar a sus hijos. Se basan en la libertad individual que ampara la Constitución, y en su derecho como ciudadanos a decidir. Respetando esta posición, creo que hay otros derechos hasta el momento muy inaccesibles para los ciudadanos que no merecen tanto empeño e insistencia por su parte, pese a hacer de abanderados de nuestras libertades y derechos civiles:

1.- Derecho a una vivienda, a precio asequible y en el lugar deseado.

2.- Derecho a una sanidad eficiente, sin listas de espera y que cubra patologías desatendidas.

3.- Derecho a las bodas homosexuales. Ya es legal, pero sigue recurrido ante el Tribunal Constitucional por buena parte de los que reclaman derecho a la elección de lengua.

4.- Derecho a mayores ayudas para familias numerosas y bajas por maternidad.

5.- Derecho a una justicia rápida, eficiente y ejemplar, con más medios materiales y humanos.

6.- Derecho a la libertad de culto, dejando de incidir en su papel en el plano educativo.

7.- Derecho a una vida laboral digna, con el mantenimiento de las 40 horas laborales.

8.- Derecho a conocer nuestro gasto presupuestario y las grandes inversiones armamentísticas o superfluas (mayores que en enseñanza, por ejemplo).

9.- Derecho a una muerte digna, para quienes lo soliciten en circunstancias adecuadas.

10.- Derecho a unas pensiones de jubilación equiparables al salario mínimo.

Creo que es tan lícito como el tema educativo, y seguro que me dejo muchos. Pero quienes tanto inciden en la enseñanza apenas los nombran: al tema educativo se le da un papel desmesurado, y además se asocia a cuestiones lingüísticas e identitarias, siempre bajo cuerda de determinados sectores políticos y mediáticos. El resultado son polémicas tan estériles como reiteradas. Y lo peor de todo es que cuestiones como las antedichas acaban siendo relegadas por quienes tanto "defienden" ruidosa y obsesivamente nuestros derechos. Ni se asoman al resto de problemas que acucian a una ciudadanía que acaba sumida en el hartazgo, la desmovilización, o en una politización de brocha gorda y aborregada. Con estos defensores de la ciudadanía, quién quiere enemigos?

73.- Una excessiva "defensa" de les llibertats ciutadanes

Diari de Balears, 9 de Juliol de 2008

Alguns sectors socials i polítics fan molt èmfasi, especialment en els últims mesos, a reivindicar el dret a la lliure elecció de llengua per a escolaritzar els seus fills. La seva argumentació es basa en la llibertat individual emparada per la Constitució espanyola, així com pel seu dret com a ciutadans a decidir. Respecto aquesta posició. Però crec que hi ha altres drets més importants, també fora de l'abast dels ciutadans, que no gaudeixen d'una constant reivindicació per part seva. Em sembla una posició força desigual, tot i fer d'abanderats de les nostres llibertats i drets civils. En destacaria alguns, per exemple:

1.- Dret a l'habitatge, a preu assequible i en el lloc desitjat.

2.- Dret a una sanitat eficient, sense llistes d'espera i que cobreixi patologies desateses.

3.- Dret a les noces homosexuals. Ja és legal, però segueix recorregut davant el Tribunal Constitucional per bona part dels quals reclamen dret a l'elecció de llengua.

4.- Dret a majors ajudes per a famílies nombroses i baixes per maternitat, molt habituals al nord d'Europa.

5.- Dret a una justícia ràpida, eficient i exemplar, amb més mitjans materials i humans.

6.- Dret a la llibertat de culte, deixant d'incidir només en el seu paper al medi educatiu.

7.- Dret a una vida laboral digna, amb el manteniment de les 40 hores laborals.

8.- Dret a conèixer la nostra despesa pressupostària i les grans inversions armamentístiques o supèrflues de l'Estat (majors que en educació, per exemple).

9.- Dret a una mort digna, per als que ho sol·licitin en circumstàncies adequades.

10.- Dret a unes pensions de jubilació equiparables al salari mínim.

Tots aquests punts són tan importants com l'elecció de llengua, i segur que em deixo altres també fonamentals. Però aquells que tant incideixen en l'ensenyament, gairebé ni els mencionen: al tema educatiu se li dóna un paper desmesurat, tant per insistència com ometent altres qüestions. A més, s'associa subtilment amb temes lingüístics i identitaris, sota l'ala de determinats sectors polítics i mediàtics tan minoritaris com sorollosos. De resultes, sorgeixen polèmiques estèrils i viscerals, que no duen enlloc i acaben marginant altres necessitats més imperioses. Així, aquells que tant "defensen" sorollosa i obsessivament els nostres drets, ni es fixen en altres problemes que acuiten a la ciutadania. I novament, tots acabem tips de la classe política, o desmobilitzats, o xerrant de política sense profunditat ni ànim de conciliar posicions.

Amb aquests "defensors de la ciutadania", qui vol enemics?

72.- Antes roja que otra

El Mundo-El Día de Baleares, 1 de julio de 2008

Y ganó España. El cielo es mas claro y luminoso, somos más felices y la vida pasa con un gris más brillante. Las dos Españas, la roja y la nacional, unidas por una misma selección, la Roja. Somos felices, nada cambia pero todo sigue igual. Celebraciones que no se veían desde la atronadora explosión de júbilo con la investidura de Antich. Si antaño invocábamos a los dioses y las fuerzas de la naturaleza, para mejorar nuestras vidas, hoy nos esforzamos por olvidarla. Hoy, manifestarse sirve para afirmar nuestra españolidad aún a nuestro pesar (colectivo e individual) o por una patria a escoger.

Es nuestra selección, la de la roja zamarra y eufórica afición. Coches con claxon desmedido, banderas rojigualdas al viento con el toro en lugar del escudo constitucional (le preguntaremos a Bono si es legal, por si nos saca los tanques), que me evocan la atávica Sepharad (¿qué parte del toro serán las Baleares?), salves de "España, España" que sublimaban las antaño dedicadas a Argantonio, Viriato, Recaredo o Fernando VII. Y cantares de "yo soy español, español" con la tonadilla de "Kalinka". Ni las concentraciones para mejoras laborales, de vivienda o contra la corrupción consiguieron tamaño seguimiento (si se produjeran). Muchos hijos frustrados de la LOGSE (puesto que ni la terminan) tomaron las calles reclamando la consideración que todo patriota merece por el hecho de proclamarlo.

Una noche larga y eufórica, en la que incluso parecía que España se rompía menos. Un consuelo para los mallorquines, reacios a manifestarse para no parecer radicales, y provocar la crisis del turismo que los colma de precariedad. Gracias a nuestra selección, cuyo triunfo facilitará a sus jugadores sufragar enseres de primera necesidad como ropa de diseño y coches deportivos. Por ellos pudimos salir a la calle sin pasar por mileuristas o incómodos radicales. Hasta la próxima exaltación jubilosa, nos conformaremos con el habitual carpe diem sine qua non y el dolce far niente con acento de Carabanchello.

71.- Fora les autopistes, benvinguts els desdoblaments

El Mundo-El Día de Baleares, 26 de juny de 2008
Diari de Balears, 29 de juny de 2008

El Consell de Mallorca ha descartat de manera oficial el projecte d'autovia entre Inca i Manacor. És una bona notícia per als qui no creiem necessàries unes infraestructures tan desmesurades pel nostre territori, de petites dimensions en comparació amb els grans nuclis urbans i les llargues distàncies peninsulars.

Però no n'hi ha prou amb això: dues poblacions com Manacor i Inca no necessiten una autopista, però tampoc es poden conformar amb les carreteres actuals. La revocació definitiva d'un model de transport desproporcionat i agressiu no ha d'oblidar la necessitat d'implementar-ne un que millori la xarxa viària mallorquina. Per això, crec urgent i de màxima prioritat que Inca i Manacor gaudeixin d'una carretera desdoblada, com la que fa el recorregut entre Manacor i Palma. Una carretera que aprofiti al màxim els trams viaris existents actualment, eixamplant-los i adaptant-se al màxim al territori, complint alhora el seu paper de connexió viària ràpida i segura.

Més endavant, seria molt profitós que les autopistes ja existents, de Palma cap a Sa Pobla i cap a Llucmajor, fossin rebatejades com carreteres desdoblades. Òbviament, no es tracta d'un simple canvi de nom (que ja seria un fet simbòlic), sinó d'anar introduint les millores necessàries per reconvertir-les. Per exemple, incorporant-hi barreres de formigó per a la separació de carrils, una mancança que a les autopistes ha provocat una sinistralitat horrorosa amb víctimes mortals incloses. Això "reconciliaria" unes vies agressives amb el territori, i la garantia que en un futur la seva possible expansió es faria dins uns paràmetres molt més respectuosos amb la geografia i el territori illenc.

70.- 65 hores de retrocés laboral

Diari de Balears, 14 de juny de 2008
Diario de Mallorca, 26 de juny de 2008
Última Hora, 8 de juliol de 2008
Última Hora (Eivissa i Formentera), 9 de juliol de 2008

Perplex m'he quedat amb l'ampliació a 65 hores de l'horari laboral setmanal aprovada per la Unió Europea. És una mala notícia per a molts treballadors modestos o joves, en situació precària i amb escassa formació, que hauran d'empassar-se jornades brutals per subsistir (i ja no parlem dels immigrants). Hem passat en poc temps de plantejar la setmana de 35 hores (França) a un augment que a molts països seria de gairebé un 50%.

Alguns ho anomenaran "flexibilització horària", que per aplicar-se caldrà un acord entre empresaris i treballadors, o que ajustarà la legalitat a la realitat vigent. Però com pot parlar-se de "flexibilització", si és un simple augment d'hores? Quin acord previ entre empresari i treballador? l'empresari proposarà i el treballador disposarà... o se n'anirà al carrer? I els organismes públics, si no poden fer complir la llei cal que la canviïn? caldria legalitzar la corrupció si no la poden combatre, per "ajustar-nos" a la realitat?

Molt pitjor ha estat la cara que a molts se'ns ha quedat. Molts no estàvem a l'aguait, ni informats del tema. En el meu cas, en qualitat de lector de diaris, oïdor de ràdio o de diaris via Internet em sento decebut: no ha sortit gairebé res en primera plana fins que s'ha anunciat la imminent aprovació. Quins criteris informatius tenim per deixar aquests buits informatius sense que ningú no hi pari atenció? Com és que no tenim ni idea del que passa a Brussel·les? Per què ningú ha reaccionat fins ara que el desenllaç és inevitable? La Unió Europea té poc poder decisori; però allà on arriba... quines fuetejades hi dóna.

El Govern d'Espanya ha estat des de bon principi en contra d'aquesta mesura, i farà front amb altres països. Bé. Però ens deien res del que passava? Tanmateix és un esforç inútil, perquè a la UE qui talla el bacallà són els grans països, gràcies a als quals la mesura ha prosperat. L'oposició? tampoc deia res –si ho sabien–, però bé que criticaran al Govern: quatre anys sense col·laborar en temes d'interès general; però criticar... I els sindicats, que s'hi llepaven el dit? En fi, val la pena pertànyer a aquesta Unió Europea?

Em sento desemparat i desinformat. No només per les instàncies polítiques, si no també pels qui haurien de vigilar què fan amb els nostres vertaders drets i llibertats a Brussel·les i on sigui. Arrossegats per qüestions identitàries, de "llibertat lingüística", lluites de poder polític i informatiu... mentre perdem drets civils aconseguits fa dècades.

69.- El Manifiesto del Grupo Ramón Llull

Última Hora, 8 de junio de 2008
Diario de Mallorca, 14 de junio de 2008

Ayer leí el manifiesto del "Grupo Ramón Llull", que nace con la intención de proporcionar ideas a la sociedad balear actual desde una perspectiva liberal. Veo estas pretensiones como totalmente oportunistas y faltas de una mínima objetividad. Casi todos ellos son septuagenarios (o cercanos a esa edad), y tiempo sobrado han tenido de intervenir si la situación era tan grave. Su liberalismo mezcla convicciones ideológicas personales con opiniones sobre la sociedad civil muy discutibles.

El manifiesto deriva hacia el tema lingüístico, y se olvida completamente de temas mucho más imperiosos para la sociedad a la que creen entender. Hablan de una lengua que ellos nunca usan al escribir. Opinan sobre ideas políticas de manera sensacionalista y menospreciante. Se dirigen a los baleares, pero enseguida hablan como mallorquines. Denuncian hechos como su fuesen consumados y evidentes, capacitados para ver las verdaderas necesidades de la ciudadanía a la que han de advertir y movilizar.

A diferencia de los "think tank", este grupo sólo ofrece una visión nacionalista de la vida en todos sus aspectos. Más de lo mismo, tanto por sus convicciones como por sus fobias. Ni una palabra acerca de cómo mejorar la vida de los ciudadanos. Nada sobre los problemas cotidianos. Sólo hablan de lengua, de identidad, no existe nada más.

Es el colmo de la autocomplacencia, de personajes que no han sabido renovarse ni retirarse honrosamente. Da la sensación de que quieran llamar la atención por enésima vez, nada conscientes del anquilosamiento de sus ideas. El envoltorio liberal de su discurso esconde un nacionalismo español de base y anticuado, empeñado en crear polémicas innecesarias.

La lectura de sus habituales colaboraciones en medios escritos da una permanente sensación de cerrazón, soledad personal y dogmatismo. De manifiesta incapacidad de argumentar y matizar sus opiniones ante quienes no piensan como ellos. Con frecuencia menosprecian a quienes no piensan igual, cuando no insultan. Son un malgasto de erudición puesto al servicio de un ego desmesurado o de oportunismo político.

Con frecuencia son altivos, marcando distancias ante una plebe a la que se creen con el derecho de adoctrinar. Se pasan la vida pivotando en torno a unas pocas ideas, que más que profundas son obsesivas. Y ven el debate de ideas como una gracia concedida por ellos y no un derecho, siempre que se llegue a las conclusiones por ellos deseadas.

Su liberalismo es un individualismo mal entendido, que no defiende ideas colectivas sino personales, enfrentadas a un mundo que no les entiende. Solo algunos medios de comunicación les permiten seguir martilleando. Otros se hubiesen retirado de la vida pública, pero se creen demasiado indispensables para ello. Dado su aislamiento, se me antoja imposible que lo entiendan. El páramo ideológico que denuncian es sobretodo mediático, dando pábulo a individuos así que vulgarizan la vida intelectual de las islas, mientras tanta gente trabajadora de bien sigue en el anonimato cotidiano.

68.- Un mitjà per Balears, una mirada balear

Diari de Balears, 1 de juny de 2008

Recentment, el vostre diari ha fet un gran esforç de renovació d'imatge i continguts. És molta –i bona- la feina feta; però crec que encara es manté un llast inconscient molt difícil de trencar: els mitjans de comunicació d'àmbit local (i en general, a tota Espanya) mantenen la mateixa concepció geopolítica espanyola en el tractament informatiu. Una tradició hereva dels diaris de tiratge nacional a l'hora de cobrir i tractar la informació, i que només afegeix una atenció afegida a les notícies locals. A més, en el cas de mitjans d'abast local que usen el català com a llengua vehicular (com IB3, o TV3), se'ls pressuposaria una concepció hispanocentrista menys acusada; però segueix passant el mateix.

Primer, caldria redefinir la perspectiva lingüística i cultural a fons. No trobo cap menció al Principat d'Andorra, un estat independent que parla la mateixa llengua que nosaltres, així com de Catalunya i el País Valencià. Tampoc no trobo cap seguiment explícit a l'actualitat del Rosselló, que com sabeu va formar part de l'antic Regne de Mallorca i encara parla (tímidament) el català. Tots aquests territoris es troben molt més a prop que Andalusia o Extremadura, dels quals estem prou ben informats. Segon, fóra bo un reenfocament del nostre entorn geogràfic: no hi ha un seguiment especial de l'actualitat de França, tan propera a nosaltres com Espanya. Amb això repetim els mateixos vicis de la premsa estatal, per qui Portugal és un veí totalment desconegut. I tercer, s'ha de recuperar el insularisme i la mediterraneïtat. Res sabem de Còrsega, Malta o Sardenya (i la seva localitat de l'Alguer): per omissió, donem l'esquena al Mediterrani i continuem mirant cap a la península.

En qualitat de ciutadà resident a les Balears, m'agradaria que els mitjans més "nostrats" no només ofereixin una informació acurada del nostre entorn més immediat, sinó que el seu model informatiu també tingués el nostre entorn com a base de referència, partint de les Illes, i no de la península. Té sentit continuar inconscientment aquesta concepció de base en el tractament informatiu, en un diari que vol donar una òptica de país constructiva i pedagògica? No és una manera de seguir ancorats en una concepció mental i estructural "iberocèntrica", que no canvia de rerefons, tot i el canvi d'imatge i continguts? Per conèixer l'actualitat d'Espanya ja tenim els diaris de tiratge nacional; n'anem ben sobrats. Per què la nostra premsa local no fa canvis substancials de base? Fer país no es limita a una llengua: cal una visió del món. Aquest és el camí. Enhorabona.

67.- De Calvet a Calvo. Palma con cabeza y cordura

Diario de Mallorca, 21 de mayo de 2008

Hace pocos días, la alcaldesa de Palma Aina Calvo presentó "Palma abierta al futuro", el modelo de ciudad para la reforma urbana de los próximos años. Su planificación aplica dos conceptos muy básicos, pero indispensables: una visión global de ciudad y sentido común, algo que no ha sido habitual. Recordemos el proyecto de playas artificiales de barrio (tan útil como hacer estaciones de esquí en Estocolmo), o una segunda línea de metro que hubiese convertido Palma en un "Aquacity" subterráneo.

El proyecto reestructura la red viaria y diseña grandes zonas verdes. Los viales existentes del ensanche radial de Bernat Calvet (1897) se disocian en ejes de tráfico rodado y ejes peatonales o cívicos, dispuestos alternativamente en la trama urbana. Hasta ahora, las grandes vías urbanas estaban destinadas al tráfico sin que esto acabara con el problema circulatorio a pesar de las obras de los últimos años. El tranvía es una idea esperanzadora, y su trazado reduciría el tráfico rodado si se aplica con acierto.

Los parques lineales de Sa Riera y de Jacint Verdaguer, al noroeste y nordeste de la ciudad, conforman una simetría de espacios verdes. Los dos grandes pulmones verdes a cada lado de Palma son una idea excelente: grandes ciudades como Madrid o Barcelona carecen de ellos (París, con sus bosques de Boulogne y Vincennes, sí los tiene). Aun así, faltan temas por resolver: acabar de ensanchar grandes vías de circulación como Aragón o Manacor, antes de acometer otras obras para evitar el caos de tráfico. O diseñar un plan de protección de "células barriales", que evite que barriadas típicas de casitas bajas sean desfiguradas por nuevas construcciones.

66.- El teatre romà de Palma

Diari de Balears, 19 de maig de 2008

El 1997, l'arquitecte Luis Moranta va descobrir l'emplaçament de l'antic teatre romà de Palma a l'interior d'una illa de cases del centre històric, al costat de la plaça de les Tortugues. En ella, la divisió de finques forma una estructura radial que convergeix en el centre de la illa, configurant entre totes el semicercle propi de la planta d'aquests edificis teatrals. Tot indica que els fonaments de l'antic teatre foren aprofitats per a edificacions posteriors, una vegada aquest va ser abandonat durant la decadència de l'Imperi Romà (un fet comú a tota la Romània). La comparació amb el teatre romà de Pol·lèntia fou definitiva: la seva planta hi encaixava totalment, tant el seu disseny arquitectònic, com les seves dimensions (potser foren bastits pel mateix arquitecte). Han passat més de deu anys des que es va fer públic aquest estudi. Què s'ha fet?

Seria molt convenient que l'Ajuntament iniciés els tràmits per iniciar el procés que permetés a Palma recuperar un patrimoni d'època romana de gran valor. De fet, és l'únic edifici de l'època que podria ser excavat: no afectaria a la trama urbana, ni sacrificaria edificis de gran valor. No seria tasca fàcil ni ràpida: no solament per les finques que caldria esbucar, sinó per la parsimònia que aquesta tasca requereix. És un procés molt llarg: deu, quinze anys, potser més. No és una exageració: així va anar en altres ciutats. I per descomptat, no és una obra per inaugurar abans d'unes eleccions.

A més, l'edifici podria recuperar el seu antic ús. I encara més: mai hauria de convertir-se en una relíquia closa i aïllada, tot estant al ben mig del centre de la ciutat. Avui en dia, l'arquitectura de restauració patrimonial veu lícit reconstruir -amb prudència, per suposat- un edifici si aquest ho requereix, perquè recuperi la seva funció original. Així es va fer a Mèrida, fa mig segle. I aquest any finalitzarà la restauració del teatre romà de Cartagena a càrrec de Rafael Moneo. Per què no a Palma?

65.- El teatro romano de Palma

El Mundo-El Día de Baleares, 15 de mayo de 2008
Diario de Mallorca, 4 de junio de 2008

En 1997, el arquitecto Luis Moranta descubrió el emplazamiento del antiguo teatro romano de Palma en el interior de una manzana del centro histórico, en la Plaza de las Tortugas. En ella, la división entre fincas forma una estructura radial que converge en el centro de la manzana y coincide con el semicírculo propio de la planta de estos edificios. Todo indica que los cimientos del antiguo teatro fueron aprovechados para edificaciones posteriores, una vez éste fue abandonado. La comparación con el teatro romano de Pollentia fue definitiva: su planta encajaba totalmente, tanto en diseño arquitectónico como en dimensiones. Han pasado más de diez años ¿qué se ha hecho?

Sería muy conveniente que el Ayuntamiento iniciase los trámites para conseguir que Palma pueda recuperar un patrimonio de época romana de gran valor. Es el único edificio de la época que puede ser excavado: no afectaría a la red urbana, ni sacrificaría edificios de gran valor. No será tarea fácil ni rápida: no solo por las fincas a derribar, sino por la meticulosidad que la tarea requiere. Es un proceso largo: diez, quince años, quizá más. Así fue en otras ciudades. No es obra para inaugurar antes de unas elecciones.

Además, el edificio podría recuperar su antiguo uso: no debería convertirse en un solar vallado y aislado en el centro de la ciudad. La arquitectura de restauración permite reconstruir -con prudencia- si un edificio lo requiere, para que recupere su función. Así fue en Mérida. Y este año finalizará la restauración del teatro romano de Cartagena a cargo de Rafael Moneo ¿por qué no Palma?

64.- Ciutat d'Alcúdia: esmenes a la nova Pol·lèntia

El Mundo-El Día de Baleares, 12 de maig de 2008
Diari de Balears, 13 de maig de 2008
Diario de Mallorca, 15 de maig de 2008

Temps enrere parlava sobre l'empenta que la Ciutat d'Alcúdia dóna a la seva aposta cultural, recolzant-se en el seu privilegiat patrimoni històric. Té un futur prometedor; però no tot es fa amb encert i és just remarcar-ho. Cal cridar l'atenció en un parell d'aspectes, gens secundaris.

Mentres el recinte emmurallat del segle XIV és tractat amb cura, les poques restes que queden de les muralles del segle XVII es troben en un estat deplorable. Els seus terrenys serveixen d'aparcament improvisat, abandó de brossa, i amb una manca de conservació que provoca la seva ràpida degradació. L'associació ARCA se n'ha fet ressò, i amb raó, d'aquest desastre patrimonial. A més, el Baluard de Sant Ferran (l'únic que queda d'aquesta línia fortificada) encara serveix de fonament per la plaça de toros. No està previst restaurar aquesta fortificació, i dur el coliseu taurí a un altre lloc? Contrasta aquesta situació amb els baluards conservats a la muralla de Palma: el Museu-Baluard de Sant Pere, i més recentment el Baluard del Príncep.

Tampoc les excavacions de l'antiga ciutat romana de Pol·lèntia van acompanyades d'una idònia tasca de conservació. Després de les excavacions fetes cada estiu, les restes de la urbs romana queden a mercès de la inclemència dels elements naturals (pluja, vent) que les malmeten. La vigilància tampoc és suficient davant el pillatge o actes de vandalisme. Especialment preocupant és la situació del teatre romà, ple de males herbes, brutor, i un trist aspecte d'abandó. A excepció dels espectacles que s'hi organitzen a l'agost, la resta de l'any rau oblidat. Cal que tingui un aspecte molt més digne, i catalitzar una temporada de teatre estival com la dels teatres de Mèrida, Sagunt o Cartagena.

Crec que tant l'ajuntament com el Consell de Mallorca haurien d'actuar ja. Són aspectes menys visibles enfront del patrimoni més visible i millor conservat; però hi són, i correm el risc de perdre'ls. Advertir-ho i esmenar-los és el nostre deure.

63.- De Calvet a Calvo. Palma amb cap i seny

Diari de Balears, 8 de maig de 2008
Última Hora, 9 de maig de 2008

Fa pocs dies, la batlessa de Palma Aina Calvo va presentar a la Fundació Miró "Palma oberta al futur", el model general de ciutat sobre el qual es basarà la reforma urbana dels pròxims anys. No es tracta d'un pla general d'ordenació general de gran abast, ni d'un redisseny del pla territorial, ni d'una redistribució d'edificabilitats o requalificacions. La planificació aplica dos conceptes molt bàsics, però urgents i indispensables. Primer, una visió global de ciutat; segon, aplicar racionalitat i sentit comú a les reformes incloses.

Això pot semblar evident; però no ho ha estat, ni molt menys. Cal recordar que l'anterior equip de govern proposava a la campanya electoral fer platges artificials de barri; tan útil com muntar estacions d'esquí artificials a Estocolm, o construir un canal d'irrigació a Venècia. O una segona línia de Metro que hagués convertit a Palma en un "Aquacity" subterrani, vista la qualitat de construcció de la línia ja existent.

El projecte es limita a reestructurar la xarxa viària i dissenyar grans zones verdes. No hi han nous vials projectats, sinó que es repensen els ja existents de l'eixample radial de Bernat Calvet (1897). Ara, els vials es dissocien en eixos de tràfic rodat i eixos peatonals o cívics, disposats de manera alternada al plànol per equilibrar les seves funcions al llarg de Ciutat. Fins ara, les grans vies urbanes estaven destinades al tràfic sense que això acabés amb el problema circulatori: tot i les millores fetes a les vies d'accés a Palma als darrers anys, els problemes circulatoris persisteixen com abans.

I és que els problemes de trànsit augmentaran proporcionalment si el transport públic no dóna una alternativa de qualitat. El tramvia projectat és una excel·lent idea pel transport públic, sempre que no malmeti el tràfic actual. Tanmateix, el seu traçat estratègic reduiria progressivament el tràfic rodat si s'aplica amb encert.

Els parcs lineals de Sa Riera i de Jacint Verdaguer, establerts al nord-oest i nord-est del nucli urbà, confirmen aquesta simetria d'espais verds. També la concepció de dos grans pulmons verds a cada banda de la ciutat és excel·lent, ja que grans ciutats com Madrid o Barcelona no gaudeixen de tal doble privilegi (París, amb els immensos boscos de Boulogne i Vincennes, sí ho té). Solament falta que el pulmó verd a l'Est de la ciutat es concreti i adquireixi uns contorns més harmoniosos, i si pot ser més amplis.

Tanmateix falten per resoldre alguns temes previs, com acabar l'eixamplament de les grans vies de circulació viària (Aragó, Manacor), abans d'escometre els eixos cívics per evitar col·lapses circulatoris. O també dissenyar un pla de protecció de "cèl·lules barrials", per evitar que les típiques barriades de casetes baixes siguin desfigurades per noves construccions i perdin el seu caràcter original.

62.- Reial Mallorca i Atlètic Balears, una rivalitat condemnada a renovar-se

Diari de Balears, 28 d'abril de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 1 de maig de 2008
Última Hora, 21 de maig de 2008

Per enèsima vegada, el Reial Mallorca i l'Atlètic Balears s'enfronten a la lliga. És una rivalitat un tant descafeïnada, donat que es tracta del segon equip mallorquinista contra el primer dels baleàrics, amés a Tercera Divisió, i fa molt temps que els mallorquinistes ostenten el domini esportiu i social. Però ara, aquesta rivalitat està condemnada a desaparèixer: la Liga de Fútbol Profesional (LFP) projecta crear una lliga de filials pels clubs de Primera i Segona Divisió per la propera temporada. Això voldria dir que els duels Reial Mallorca-Atlètic Balears no tornarien a veure's mai més.

Només hi ha dos camins per retrobar el vell derbi en un futur. Un seria l'emergent futbol femení, que actualment malviu amb pocs recursos. A la Primera Divisió Nacional (equivalent a la Segona Divisió A masculina) tenim dos modestos equips palmesans: el Son Cotoner i el Collerenc, que enfront d'equips tan poderosos com el Barça o l'Espanyol estan aconseguint excel·lents resultats. Seria profitós veure una vinculació dels clubs femenins amb els masculins, i reeditar els derbis en versió femenina.

L'altre opció seria veure un Atlètic Balears al mateix nivell del Reial Mallorca (a l'inrevés seria desastrós). Tot indica que s'estan posant les bases per fer un club molt més competitiu -després de la greu crisi patida fa pocs anys-, amb mitjans econòmics i suport institucional. Però al món esportiu es passa de l'abundància a la crisi amb molta facilitat quan els grans inversors abandonen el vaixell. En aquesta ocasió, l'aposta és ferma? perquè si no, la debacle pot ser tremenda i les pèrdues molt més grans que els guanys aconseguits. Més d'un club ha desaparegut per això, ofegat pels deutes.

L'Atlètic Balears té una avantatge. Pel seu nom el Reial Mallorca genera afició a una illa, mentres els baleàrics podrien ser l'equip de tot l'Arxipèlag. Si amb un bon creixement esportiu i social aconsegueixen anar més enllà de Palma, podrien gestar un equip amb afició massiva a totes les illes, amés d'una saludable rivalitat futura entre mallorquinistes i baleàrics a molt més alt nivell.

61.- Una figura musical por redescubrir: José María Martín Domingo

El Mundo-El Día de Baleares, 24 de abril de 2008
Última Hora (Menorca), 8 de mayo de 2008
Última Hora, 16 de mayo de 2008

Dentro del ámbito musical de las Islas, y concretamente en Menorca, existe una figura casi desconocida por su escaso (pero existente) vínculo personal y profesional con las islas; al menos, hasta donde hoy sabemos. Se trata de José María Martín Domingo.

Nacido en Mahón en 1889, su padre tocaba el bombardino en la banda del regimiento militar de la isla, y fue quien le dio las primeras lecciones. Pero debido a su precocidad, a los nueve años abandonó Menorca para estudiar en un internado de Madrid. A los catorce años ya era músico militar, y al fundarse en 1909 la Banda Municipal de Madrid ingresó como cornetín con veinte años. Poco a poco desarrolló su faceta de compositor y director. En 1918 reingresó en el ejército como director de banda, siendo destinado a Canarias y Navarra. Pero volvió definitivamente a Madrid para ser subdirector de la Banda Municipal, cargo que ejerció durante treinta años hasta su muerte en 1961.

Martín Domingo compuso zarzuelas, pasodobles, canciones, valses y polcas, además de transcripciones para banda. Hoy en día, sus obras más interpretadas son los pasodobles "Lagartijilla" (1912) y "Peña Taurina Vitoriana" (1953). Pero destaca con luz propia "Marcial, eres el más grande" (1930), pasodoble dedicado al torero así llamado, y que es una de las piezas más famosas para banda. Como anécdota, la letra la escribió su mujer, Josefa Porras Lamas (1889-1971). Entre otras distinciones, recibió la medalla de la Villa de París, y el consistorio madrileño le concedió la medalla de plata de la ciudad.

Apenas sabemos sobre su figura ni los vínculos que mantuvo con Menorca más allá de su infancia, o si posee composiciones basadas en la isla. Es un personaje por estudiar y por reivindicar, tal como hoy sucede con Antoni Lliteres (1673-1747), quien en su niñez abandonó Mallorca para establecerse en Madrid, y hoy es objeto de esmerado estudio.

60.- Ciutat d'Alcúdia: la nova Urbs Pol·lèntia

El Mundo-El Día de Baleares, 18 d'abril de 2008
Diari de Balears, 23 d'abril de 2008

El procés de transformació de la Ciutat d'Alcúdia en els darrers anys està sent prodigiós, amb una ferma aposta per la cultura apoiada en el seu importantíssim patrimoni històric. Les seves característiques li estan permetent forjar un model turístic de qualitat basat en el seu privilegiat casc urbà medieval, sense menysprear el turisme estival concentrat als enclavaments costaners. I tot combinat amb un potent creixement demogràfic, on els gairebé vint mil habitants actuals aviat doblaran la població de fa només deu anys.

Un tret inconfusible és la profusió d'escenaris teatrals: en poc temps, gaudirà de quatre auditoris d'èpoques ben diferents. Primer, el seu teatre romà del segle I dc. Després el modern Auditori, construït als anys noranta, i que avui gaudeix d'una programació estable i variada. I recentment, s'ha habilitat a la fossa de les muralles medievals un escenari a l'aire lliure, aprofitant el descobriment i rehabilitació d'un viaducte.

També el Museu Monogràfic de Pol·lèntia, dedicat a l'estudi, preservació i exposició de les restes de la vella urbs romana, canviarà d'ubicació en construir-se en breu temps un nou edifici mes ampli i modern, ja que l'actual s'havia quedat petit davant el creixent patrimoni descobert i l'escassetat d'espai. Amb aquesta iniciativa el Museu gaudirà de millors condicions, tant per la preservació i exposició de les restes patrimonials de Pol·lèntia, com per arribar a ser el principal centre d'estudi de l'època romana a les Illes.

El Port d'Alcúdia viu una remodelació cabdal, amb l'ampliació del seu moll en guanyar terreny al mar i la construcció d'una nova estació marítima. Això convertirà al municipi en una peça clau de les connexions marítimes amb Menorca i Barcelona, tant per les línies de transport de passatgers, com pel tràfic de mercaderies més enllà dels seus usos tradicionalment pesquers i turístics. De retruc, descongestionarà el tràfic del Port de Palma i afavorirà el seu paper de lloc de pas o plaça de destí.

Altrament, l'antiga central tèrmica construïda per Gesa al Port a finals dels anys cinquanta i avui inoperativa, fou cedida a l'Ajuntament que la transformarà en el Museu de la Ciència i la Tecnologia de Balears. El projecte, aprovat l'octubre passat, preservarà l'estructura de la vella central -d'acord amb l'esperit del nou museu- i acollirà altres equipaments que rehabilitaran el seu entorn. Entre d'altres, una nova biblioteca (afegida a Can Torró, establerta a un dels molts casals medievals) i un quart auditori per la ciutat.

Tot plegat fa que Alcúdia faci un trepidant camí per a convertir-se en la capital cultural de les Illes en tots els aspectes: oferta artística, gestió i investigació del patrimoni, museus, biblioteques, i turisme cultural. Sense malmetre la indústria turística, i assolint un creixement poblacional que aviat la convertiran en la capital del nord de Mallorca. Un camí que reviu l'esplendor de l'antiga Pol·lèntia romana com a capital de les Balears.

59.- Iraq i la frontera com a límit

Última Hora, 16 d'abril de 2008
Diari de Balears, 19 d'abril de 2008

Iraq és notícia des de fa cinc anys, i la situació no fa altra cosa que empitjorar. La destitució de Sadam Hussein fou una millora momentània, però enverinada: els diversos grups religiosos i ètnics, sense el jou d'un poder dictatorial que els controlés, han convertit el país en un camp de batalla agreujat pel terrorisme islàmic. La guerra civil no declarada és tàcita, amb centenars de morts cada setmana. Alguns càlculs xifren en més d'un milió els iraquians morts des de la invasió nord-americana: esfereïdor.

En aquest cas i en molts d'altres, hi ha un tema que no es qüestiona: la integritat de l'estat i la immobilitat de les fronteres. Per què no es planteja dividir el seu territori per intentar solucionar el conflicte? No pot existir un estat kurd al nord, un central de creença sunní, i un altre al sud pels xiís? L'Iraq nasqué de la derrota de l'Imperi Turc al final de la Primera Guerra Mundial, on les potències vencedores (Gran Bretanya i França) trinxaren el seu territori amb línies rectes per a formar protectorats colonials. Una divisió així, que ignorava pobles i cultures mil·lenàries, no pot replantejar-se?

És necessari veure com xiís i sunnís es dessagnen pel poder? Què hi pinten els kurds, sempre marginats o reprimits, si volen un estat propi? No entenc aquest culte a la frontera política. Tanta por hi ha a encetar un procés de revisió de fronteres? Moure, eliminar o crear fronteres no és la solució definitiva; però ajudaria a repartir quotes de poder entre col·lectius antagònics, impossibles de conciliar en compartir un mateix estat.

Hi han dotzenes de casos: les matances a la regió de Biafra (Nigèria) als anys seixanta, a Darfur (Sudàn) des dels anys vuitanta, o des de fa deu anys les matances interètniques al Congo (antic Zaire) amb més de quatre milions de morts... Totes, fruit de "conflictes interns". Que potser els morts són diferents i les atrocitats menors en produir-se dins entitats polítiques artificials? Recordo que l'expresident Aznar, després de la guerra de Bòsnia, va dir que "calia preservar la cohesió territorial de Iugoslàvia". Davant aquell drama humà, res més importava? Per què ens donen per fet que la frontera és intocable, excloent-la de qualsevol debat? Fins quan es mantindrà aquest "ordre" internacional?

58.- Les Jornades d'estudi sobre Maria Antónia Salvà

Diari de Balears, 8 d'abril de 2008
Última Hora, 2 de maig de 2008

He assistit a les Jornades dedicades
A la poesia de Maria Antònia Salvà,
Dona de llinatge i poetessa de nom.
Acudí per son renom, cercant viatge
De bondat i dolç remor, melosia
I seuada tendrinor, miratge i veritat.

Res més restava en oir sos mots,
Si no exhalar sospiralls de clarinor,
En sentir els profunds i incisius batecs,
Que pic a pic esmolaven la pedrosa grisor
De la ignorància satisfeta, ara esguerrada,
Amb el rusc del roent i remot robí.

Tres dies de jornades, devot cenacle
I retuda deixeblesa, honrós privilegi
Essent qui peca golafre per la paraula.
Amb verbollor, recitança i glosia
D'entusiastes amants que s'extasien
Devora preuat tresor d'ambrosia.

Tot sentir la paraula era feta mel,
Música falera, aliment de fraula,
Estant a Sa Llapassa de Llucmajor.
Possessió de joia i de venturor,
Arrelada en la ruinor del temps viscut
Romàs en la vera llum dels manuscrits.

Jaç poetejat, teranyinat per sa troca
Que enteixina aquesta irreal infinitat.
Mons amagats sota sa mateixa sona,
Encolomats i fruïts per poetes reus
De son alè, de son manament hereus
I àgores del present, en versos invocats.

Pres per Madò Salvà, no veia ma crida
Mai tan sentida fora de mon cor,
Del prec d'enuig que lloa la seva lira,
Forassenyat desig de pus vida voler
Per mor de qui, essent finat llur cos,
Reviu del combat i son embat ens crida!

57.- Un grup parlamentari balear a Madrid és possible

Diari de Balears, 2 d'abril de 2008
Diario de Mallorca, 9 d'abril de 2008
Última Hora, 10 d'abril de 2008

Fa uns mesos defensava la unió de forces d'esquerres i nacionalistes a totes les illes per a aconseguir grup propi al Senat. El resultat fou desigual per illes, però al capdavall força bo. Les candidatures formades a Menorca i les Pitiüses van ser un èxit. Artur Bagur a Menorca i Pere Torres "Casetes" per Eivissa i Formentera, van presentar-se com a candidats unitaris. L'èxit fou total: guanyaren a Menorca amb un 51,9% i a Eivissa - Formentera amb un 50,6% dels vots. En canvi, a Mallorca la manca de consens i la divisió del vot va fer que tot seguís igual, amb dos senadors pel PP i un pel PSIB.

En tot cas, l'avanç és palés. El 2004 foren escollits quatre senadors del PP i un del PSIB; ara dos pel PP, un pel PSIB, i dos per les candidatures unitàries de Menorca i Pitiüses. Tot i no haver-se culminat l'objectiu amb un bon resultat a Mallorca, la formació d'un grup balear al Senat és possible: Artur Bagur i Pere Torres anunciaren que ingressarien al Grup Mixt, ja que tots dos representen una coalició de partits i no un de sol. I en Pere Sampol hi continuarà, després de la seva fallida candidatura al Congrés. És a dir: tres parlamentaris balears al Grup Mixt. No seria interessant que es posessin d'acord, i formessin el primer grup balear de la història moderna del parlamentarisme espanyol?

Malgrat caldre deu senadors per formar grup propi, grups molt més petits han assolit aquesta categoria (CiU o PNB, per exemple) pactant amb grups majors. I enguany, algunes de les federacions del PSOE (Galícia, Euskadi) podrien formar grups propis a part del socialista; el mateix que UPN, partit vinculat amb el PP a Navarra. Davant aquest panorama, amb més raó, les nostres illes no necessiten tenir el seu propi grup?

56.- Una Companyia d'Òpera per a les Illes

Última Hora, 27 de març de 2008
Diario de Mallorca, 28 de març de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 28 de març de 2008
Diari de Balears, 1 d'abril de 2008

Les Illes necessiten una companyia d'òpera per a tenir una oferta estable de qualitat, i satisfer un públic fidel o potencial. Tot i ser un gènere conegut pel renom de grans figures, allò que li donaria gran nivell i arrelament a casa nostra seria una companyia pròpia. I a les Balears tenim personal, tant en qualitat com en quantitat: només cal un suport institucional que doni estabilitat econòmica i artística al projecte.

Construir una Òpera al Moll de Palma era inviable, pel seu cost i la manca d'un públic massiu; però també per la inexistència d'una companyia d'òpera pròpia que donés estabilitat a la seva oferta. Només així pot oferir-se un producte musical de qualitat amb regularitat, amb una inversió molt més reduïda que la construcció de grans coliseus que esdevindrien mig buits. Tot plegat menys visible, però molt més eficaç.

Tenir una companyia d'òpera donaria sortida als professionals del cant de la nostra terra, en lloc d'emigrar o abandonar la seva vocació. Proporcionaria un programa operístic regular i diversificat, amb una plantilla estable professionalitzada dedicada exclusivament a la seva feina. I donaria com a fruit una oferta de major qualitat, diversa, més nostrada, crearia afició i salvaria vocacions malmeses per falta d'oportunitats.

Tenint uns magnífics teatres d'Òpera a Maó i Palma, per què no complementar-los amb una plantilla estable? El mateix podria dir-se del ballet, en una situació similar. Esperem que els Consells Insulars, dipositaris de les competències de Cultura, actuïn al respecte.

55.- Debate sobre las instituciones del Estado

El Mundo-El Día de Baleares, 25 de marzo de 2008
Última Hora, 28 de marzo de 2008
Diario de Mallorca, 13 de abril de 2008

Después de treinta años, las principales instituciones ejecutivas y legislativas del Estado Español necesitan un replanteamiento o, cuanto menos, un debate en torno a una futura revisión. Aquí esbozo algunas pautas que me parecen importantes:

1.- El Senado, cámara de representación territorial. Para ello debe sustituir su ley electoral mayoritaria por una proporcional (la Ley D'Hondt del Congreso) y así facilitar la entrada de las minorías locales que no tuviesen acceso al Congreso; cambiar la división provincial por la autonómica, y aumentar al menos hasta 300 senadores (hoy tiene 259). Puede mantener un mismo número de senadores para sus circunscripciones, como hasta ahora (según sean provincias, islas o ciudades autónomas), aumentando el número en cada caso. Los senadores designados por los parlamentos se mantendrían con los criterios actuales o parecidos, y los presidentes autonómicos serían senadores per se.

2.- Elecciones presidenciales a doble vuelta y separadas de las legislativas, para disociar el voto a la presidencia del de los representantes a Cortes: votar a un partido no supone necesariamente apoyar al candidato presentado, y viceversa. Las legislativas contarían con listas abiertas al Congreso, y -como hasta ahora- en el Senado.

3.- Elecciones a la Presidencia, al Congreso y al Senado en fechas diferentes para evitar que unas influyan en otras –aunque estén separadas por unos pocos meses o semanas. Revalorizaría cada institución por separado, y evitaría que el voto al Senado sea por inercia el mismo del Congreso, o éste venga condicionado por la elección presidencial.

4.- Elección directa de presidentes autonómicos y alcaldes. Con o sin segunda vuelta, aunque acarrearía dificultades de gobernabilidad en muchos casos al no coincidir con las mayorías y pactos establecidos en los parlamentos y consistorios.

5- Aplicación común de pautas electorales. En los parlamentos autonómicos y alcaldías se aplica la Ley D'Hondt; pero desigualmente, porque el porcentaje mínimo para obtener representación en los parlamentos autonómicos varía según el interés de cada gobierno. O en Euskadi, donde las demarcaciones no tienen un peso proporcional a su demografía. Finalmente, favorecer que las autonomías sustituyeran las provincias por demarcaciones propias, como en Baleares con los Consells o Canarias con los Cabildos.