39.- UPD a Balears

Diari de Balears, 24 de desembre de 2007

Fa pocs dies es va presentar a Palma el partit Unió, Progrés i Democràcia (UPD). Els seus principals responsables a les illes, Juan Luis Calbarro i Maria Fiol, van informar que el partit de Rosa Díez i Fernando Savater ja contava amb 40 afiliats en les illes, així com 4000 a tota Espanya.

Les seves principals línies de pensament em fan estar expectant davant la seva evolució i desenvolupament. La joventut d'aquesta formació fa que encara no hagi perfilat un caràcter propi, i que aparentment incideixi més a criticar l'actual manera de fer política (especialment la del govern), que a vertebrar la seva pròpia. Propostes com reformar la Constitució -llevant-li el seu caràcter intocable-, i apostar per una educació pública i laica són punts interessants. També la seva aposta per una renovació de la democràcia és esperançadora: és indiscutible la llunyania del discurs polític actual respecte dels ciutadans, amb polítics professionalitzats dirigint partits amb llistes tancades, i continguts tan políticament correctes com previsibles. L'empobriment de la dialèctica, la manca d'idees i la falta de personatges destacats són lamentablement molt habituals.

Però no veig clar proposar la reestructuració de l'actual descentralització de l'estat per aconseguir "que tots els ciutadans gaudeixin dels mateixos drets i llibertats" -segons Juan Luis Calbarro-, "sense diferències entre autonomies". Aquest postulat és molt espinós, amb ell s'ha fet molta demagògia. Retornar algunes competències a l'Estat en el tema fiscal o amb l'educació, els veig innecessaris. Però és molt interessant que el panorama polític espanyol pugui sortir del bipartidisme actual, amb un nou protagonista que dinamitzi la situació. No és normal que els dos grans partits (especialment el PP) acullin sectors socials tan diferents per falta d'opcions polítiques que els representin amb major precisió, condemnant a molts electors a votar al menys dolent, fer antivot, o abstenir-se.

El precedent de C's (Ciutadans) únicament se centra en un tema: denunciar una suposada "persecució" del castellà a Catalunya. Això limita molt el seu abast real i la seva influència en la societat: ja existeixen altres partits monotemàtics (legalització del cannabis, antitaurí, antiavortament...), amb la diferència que no han rebut un suport mediàtic i financer suficient, i Ciutadans tracta un tema amb que és fàcil fer demagògia i populisme. En canvi, les pretensions de UPD són més àmplies que denunciar persecucions de llengües. Suficient per a estar a l'expectativa, i escoltar el seu projecte.

La possibilitat de trencar l'actual i escleròtic bipartidisme que vivim és motiu perquè se li doni un marge. De moment, han incorporat a les seves files gent procedent del PP i no només decebuts del PSOE, fet que pot donar-li una base social més centrada i moderada, i restar-li pes a sectors més radicals. Que es converteixi en una renascuda UCD (o CDS) o en un nou FN demagògic, només el temps ho dirà. Les mesurades declaracions en la presentació de UPD a Balears em fan, almenys, esperar esdeveniments.

38.- Una Entesa Balear pel Senat pren cos

Diari de Balears, 21 de desembre de 2007
Última Hora, 28 de desembre de 2007

Poc a poc, es van posant les bases per a aconseguir que les Illes Balears gaudeixin d'un grup propi al Senat. Encara no és la cambra de representació territorial que li pertocaria; però és una manera d'aconseguir representació a Madrid amb un grup nombrós i amb entitat pròpia, tal com ja existeix amb l'Entesa Catalana de Progrés, el tercer grup més nombrós de la càmera amb setze senadors, que agrupa a membres de quatre forces polítiques de Catalunya.

L'arxipèlag escull cinc senadors: tres a Mallorca, un a Menorca i un per Eivissa-Formentera. Apart, s'ha d'afegir un sisè senador designat pel govern autonòmic (actualment, Pere Sampol), i un setè similar que serà designat després de les eleccions a causa de l'augment demogràfic experimentat a l'arxipèlag. Els resultats a Mallorca solen ser de PP 2 i PSIB 1, i a la resta d'illes també solen guanyar els populars. En haver tant pocs senadors en cada circunscripció, el Senat obliga a agrupar el vot al màxim per a tenir èxit. Malauradament, no s'ha après la lliçó regularment i la dispersió de candidatures ha evitat una representació plural: el 2004, el PP s'endugué quatre senadors, el PSIB un, i terceres formacions cap ni un. Però ara sembla que a totes les illes podrem veure una candidatura única, nacionalista i d'esquerres, present a cadascuna de les circumscripcions insulars.

De moment, ja hi ha quòrum a tres de les quatre illes. El dimecres 12 de novembre, es va arribar a Menorca a un acord entre el PSIB, PSM, Els Verds y Esquerra de Menorca per a presentar una única candidatura, amb Artur Bagur com candidat. A Eivissa, el dissabte del mateix mes la plataforma Eivissa pel Canvi (coalició d'ENE, EU i ERC) va acordar coaligar-se amb el PSIB per anar plegats a la circumscripció pitiüsa, amb un candidat encara per determinar.

Només queda Mallorca, on els moviments encara no són lluny d'una resolució final. El debat obert pel president d'Entesa per Mallorca, Biel Huguet, proposant una candidatura que només integrés formacions nacionalistes, deixant fora EU-EV i desfent el Bloc, copsa el debat actual. També la celebració del congrés d'UM ha fet esperar a tots fins la seva resolució. En qualsevol cas, la viabilitat d'una candidatura conjunta a Mallorca és viable. Si la coalició nacionalista pren cos, Biel Huguet va afirmar que al Senat sí cal ajuntar forces amb PSIB i EU-EV, ja que només les dues forces més votades obtindrien senador. Si no, és molt probable que el Bloc i el PSIB s'uneixin per afinitat ideològica d'esquerres; però la coalició nacionalista, com a tercera força, no tindria cap opció. En tots dos casos hauria de prevaldre la sensatesa per a no dividir el vot, independentment de les aliances al Congrés dels Diputats.

D'aquesta forma poden aconseguir-se el senador de Menorca, el d'Eivissa-Formentera, i dos de tres a Mallorca. Afegint-se a en Pere Sampol i el nou senador per l'augment demogràfic, farien un total de sis representants. Després de 30 anys sense representació a Madrid, seria un èxit fabulós tenir grup propi. Esperem esdeveniments: cal enllestir els deures a Mallorca, però encara hi ha temps -tampoc massa-. La voluntat d'unió sempre és premiada i agraïda per l'electorat, i el món està ple de minories condemnades a l'extraparlamentarisme per excés de divisió i idealisme. Tanmateix, sembla que la lliçó està ben apresa.

37.- UPyD en Baleares. Una nueva UCD... ¿o un nuevo Frente Nacional?

Última Hora, 16 de diciembre de 2007

Hace pocos días se presentó en Palma el partido Unión Progreso y Democracia (UPyD). Sus principales responsables en las islas, Juan Luis Calbarro y Maria Fiol, informaron de que el partido de Rosa Díez y Fernando Savater ya cuenta con 40 afiliados en las islas, así como 4000 en toda España.

Sus principales líneas de pensamiento me dejan expectante ante su evolución y desarrollo. La juventud de esta formación hace que todavía no haya perfilado un carácter propio, y que aparentemente incida más en criticar la actual manera de hacer política (especialmente la del gobierno), que en vertebrar la suya propia. Puntos como proponer una reforma de la Constitución quitándole su carácter intocable y apostar por una educación pública y laica son puntos interesantes. También su apuesta por la renovación de nuestra democracia es esperanzadora. Es indiscutible la lejanía del discurso político actual respecto de los ciudadanos, con partidos presa de políticos profesionalizados mediante listas cerradas, y contenidos tan políticamente correctos como previsibles. El empobrecimiento de su dialéctica, la falta de ideas y la falta de personajes destacables son algo habitual.

No veo tan claro el proponer la reestructuración de la descentralización del estado de manera que todos los ciudadanos disfruten de los mismos derechos y libertades -según se desprende de las declaraciones de Juan Luis Calbarro-, sin diferencias entre autonomías. Este postulado es muy espinoso, ya que con él se ha hecho mucha demagogia y se ha utilizado como arma arrojadiza. El retorno de algunas competencias al Estado, como el tema fiscal o la educación, los veo innecesarios. Pero en conjunto, es muy interesante que el panorama político español pueda salir del bipartidismo estatal, con un nuevo protagonista que dinamice la situación. No es normal que los dos grandes partidos (especialmente el PP) aglutinen sectores sociales tan distintos por falta de opciones políticas que los representen, condenando a muchos electores a votar al menos malo, al antivoto, o la abstención.

El precedente de C's (Ciudadanos) se centraba únicamente en un tema: defender el castellano de una supuesta "persecución" en Cataluña. Esto limita su influencia en la sociedad y el debate interno: ya existen otros partidos monotemáticos (legalización del cannabis, antitaurino, antiabortista...), con la diferencia de que no han recibido un apoyo mediático y financiero suficiente, amén de que Ciudadanos trata un tema con el que es fácil hacer demagogia y populismo. En cambio, a primera vista el ideario de UPyD es más amplio que denunciar persecuciones de lenguas. Suficiente para estar a la expectativa y escuchar su manera de llevarlo a cabo.

La posibilidad de romper el actual y esclerótico bipartidismo que vivimos es motivo para que se le dé un margen. De momento se ha incorporado a sus filas gente procedente del PP y no sólo desencantados del PSOE, lo cual puede darle una base social mayormente centrada y moderada, y restar peso a sectores más radicales. Que se convierta en una renacida UCD (o CDS) o en un nuevo FN demagógico, sólo el tiempo lo dirá. Las ponderadas declaraciones en la presentación de UPyD en Baleares me hacen, al menos, esperar acontecimientos.

36.- Un mallorquí a Hollywood

Última Hora, 23 de novembre de 2007

Fortunio Bonanova (Palma, 1895 - Hollywood, Los Ángeles, 1969) és un cas excepcional d'emigrant mallorquí que va fer les amèriques, triomfant com actor a Hollywood. Però la seva figura és encara molt desconeguda a les Illes, i les escasses referències que tenim d'ell eclipsen una carrera polifacètica. Dit de naixement Josep Lluís Moll, va canviar el seu nom per la seva ànsia de fer fortuna i la seva estima pel barri de la Bonanova, on va residir. Va cursar estudis de cant, sent un bon baríton que va arribar a cantar en el Teatre Principal. Poc després va descobrir el cinema, protagonitzant la seva primera pel·lícula, Don Juan Tenorio (1922). L'èxit va ser total, fonamentalment en ser estrenada als Estats Units, on l'exotisme de "lo español" feia furor.

Aquest cop de fortuna el va animar a traslladar-se, triomfant en els seus inicis com cantant d'òpera, sarsuela i cançó llatina. Gradualment es va introduir en el cinema com actor, tant en el cinema mut com el sonor, fins a convertir-se en la seva principal dedicació amb papers secundaris o breus; però va seguir cantant, alhora que feia ràdio, teatre, ballava i escrivia. Va tornar a Espanya en 1934 amb rang de gran figura del cel·luloide; però l'esclat de la Guerra Civil ho va empènyer a retornar definitivament als Estats Units. Potser el seu treball més afortunat fou el petit paper en "Ciutadà Kane" (1941) d'Orson Welles. La rellevància de la pel·lícula, més que el paper en si, li donà una immortalitat inesperada. Es va mantenir actiu fins als seus últims anys, en que va aparèixer en algunes pel·lícules espanyoles. Va morir i va ser enterrat a Hollywood, on residia des de feia anys.

La seva absència de Mallorca des dels anys vint va fer que la seva figura sigui gairebé desconeguda, malgrat ser l'únic mallorquí que ha triomfat a Hollywood en tota la seva història. Tot i ser un precedent remot d'actors com Antonio Banderas, Javier Bardem o Penèlope Cruz no s'ha rescatat el seu paper en el cinema espanyol. Tampoc té un carrer a Palma, encara que la pròxima revisió del nomenclàtor de carrers podria canviar les coses. Ni sabem si la seva casa encara existeix, i si podria convertir-se a casa-museu. També la filmoteca projectada per Cort hauria de tenir en compte la seva figura: seria un reconeixement pòstum, però just. Esperem que l'escassa tradició fílmica de les Illes rescati de l'oblit a un dels seus màxims exponents, encara que ho fos més enllà de l'Atlàntic. I de passada, sigui un homenatge als milers d'immigrants que no van aconseguir fer-se un nom ni trobar la fortuna, en la seva aventura d'ultramar.

35.- Les Balears apedaçades, o el poble inexistent

Diari de Balears, 21 de novembre de 2007
Última Hora, 25 de novembre de 2007
Diario de Mallorca, 26 de novembre de 2007

El sentiment de pertinença a un territori o nació pot ser més o menys complex i polivalent, sense ser contradictori. A les Illes he pogut observar que tothom se sent del seu municipi, de la seva illa, i potser de la seva comarca. Però més enllà, ve el problema. Uns (la majoria) se senten espanyols (una altra cosa seria especificar quina mena d'Espanya voldrien). Altres (la minoria) se senten pertanyents als Països Catalans. Finalment, hauria un tercer grup que no es manifestaria. Però, qui se sent "balear"? pel que veig, és un concepte mancat de contingut si mai va existir.

La insularitat afavoreix la manca d'identitat col·lectiva, però tanmateix hauria d'haver algun tipus de vincle amb contingut ideològic que identifiqués l'arxipèlag com un ens real. La denominació "Islas Baleares" fou totalment artificial, basant-se en un criteri més geogràfic que històric (menystenint l'arxipèlag pitiús), en tractar-se d'una denominació imposada des de Madrid amb la divisió en províncies de 1833. Això explica la poca fortuna que la denominació va tenir.

Recentment, els consells insulars i el seu desplegament han sintonitzat plenament amb el caràcter de cada illa; però han posat de manifest que el Govern autonòmic és una institució encara llunyana, més gestora que representant d'una identitat concreta, sobretot enfora de Mallorca. I per si no hagués suficient, el concepte "balear" se l'han apropiat minories gonellistes per a representar una suposada "llengua i cultura balear", en resposta a una inexistent invasió catalana que no veig per enlloc, i que en el fons és una continuació de la connotació provincial i centralista del terme "Baleares".

En definitiva: actualment, no pots parlar de poble o cultura balear. Uns et diran que això no existeix, ni ha existit mai. Altres, et prendran per un d'aquests il·luminats que defensa "sa llengo baléà" expressant-se en castellà. Aleshores, què som en conjunt? què podem dir més enllà de les illes, si cada illot va a la seva i no vol saber res dels altres? I sobretot, com ens hauríem de dir? Regne de les Mallorques? Arxipèlag Balear-Pitiús? No seria possible refer el concepte "balear" amb un nou contingut? Ser políticament correcte en aquest arxipèlag és francament difícil. Després ens queixem de la manca de veu que tenim a Madrid. Però com la podem tenir, si ni tan sols sabem que som?

A Canàries hi han set illes, i fa anys que les forces regionals de cada illa van juntes als comicis com Coalición Canaria. Tenen presència al Congrés i al Senat i ha pactat amb governs del PP i del PSOE, presideixen el govern autonòmic, tenen cabildos insulars i batles a grans ciutats. I aquí? tenim quatre forces illenques només a Mallorca, barallades entre sí, i totes minoritàries. Discutim si volem mallorquinisme, regionalisme, nacionalisme, sobiranisme o Països Catalans. A la resta d'illes el seu pes és testimonial. Han hagut de passar 30 anys de democràcia per tenir el primer senador. I sobretot, cada illa va pel seu compte. Si no som Balears, què volem ser a Madrid?

34.- Baltasar Porcel, o el renascut mite d'Andratx

Diari de Balears, 13 de novembre de 2007
Última Hora, 14 de novembre de 2007
Diario de Mallorca, 19 de novembre de 2007

He assistit aquests dies a les jornades d'estudi sobre Baltasar Porcel, organitzades per la UIB entre el dimecres i el dissabte passats al Caixafòrum de Palma i coronades amb una visita guiada al municipi d'Andratx, lloc de naixement i font bàsica d'inspiració de l'univers literari porcelià. No és habitual l'organització d'unes jornades de investigació dedicades a un autor en vida; i encara menys de la pròpia terra (ningú és profeta a la seva terra), amb l'afegit que Porcel ha desenvolupat el gruix de la seva feina a Catalunya. És possible que la greu malaltia que va patir els darrers temps hagi fet que, per fi, s'hagin organitzat unes jornades basades en la seva obra. Afortunadament, no han estat in memoriam (i a major vergonya), sinó un homenatge en tota regla. I ja tocava.

Professors i estudiosos de diferents universitats de Catalunya, Balears, País Valencià i l'estranger hi participaren, així com una vintena de ciutadans que varen oferir els seus estudis sobre l'escriptor. Val a dir que només dos escriptors illencs gaudeixen de molt renom dins el món literari i periodístic fora de les Illes. Una és Maria de la Pau Janer, sobretot per la seva tasca als mitjans de comunicació els darrers anys, i últimament per haver guanyat el Planeta escrivint en castellà. L'altre és Baltasar Porcel, considerat un escriptor i periodista excepcional que també surt als mitjans, però mai a l'inrevés. I que du quatre dècades present al món cultural, fet gens menyspreable.

Durant les jornades, Porcel va estar present en ocasions creant l'estrany clima, gairebé espectral, d'un homenatjat que acudia a uns actes generalment dedicats a autors llunyans o morts. A la cloenda es va confessar emocionat per l'homenatge; però va valorar el paper d'actes com aquests pel intercanvi d'idees i punts de vista sobre autors i obres. Ell fou el motiu de trobada; però segons Porcel, calien moltes més trobades com aquesta pel debat, el coneixement i el foment de l'activitat literària com una manera de dignificar la cultura i la dignitat d'un poble. Davant d'un públic majoritàriament universitari i jove, va acabar amb una frase lapidària: "tots sou necessaris".

Tal vegada, aquest any hagi suposat la resurrecció del mite d'Andratx: la de l'escriptor que va cristal·litzar el seu univers literari, així com el d'un poble consumit i desfigurat per l'especulació urbanística. Porcel i Andratx, després de temps difícils, tornen a recobrar l'alè i mantenen el seu esperit vessat en pàgines de gran valor.

33.- Vostè, president

Diari de Balears, 5 d'octubre de 2007

Senyor Antich, permeti'm ser clar i directe amb Vostè. Vaig conèixer-lo personalment, tota vegada fou proclamat President. Em va semblar prudent, voluntariós i amb voluntat de servei, virtuts lloabilíssimes si van acompanyades de caràcter i fermesa. De moment no puc donar-li l'aprovat, doncs la seva gestió apareix davant tots molt vacil·lant i feble de caràcter.

Divendres que ve, el seu Govern decidirà sobre Son Espases. La qüestió ha transcendit de tal manera que ara és un assumpte de caràcter general, estiguem afectats o no: Son Espases és un símbol del nou tarannà promès, la punta del iceberg del seu projecte de govern, la primera pica en Flandes de la seva trajectòria com a gestor. Li agradi o no, l'opinió gira al voltant d'aquest tema.

La falta de recursos econòmics és evident; però miri als seus ciutadans. Volen una altra manera de governar. Volen una altra cosa.

Molts estan il·lusionats amb el seu mandat. Deixant apart els diners, hi ha una dignitat col·lectiva que demana renéixer i erigir-se per sobre de humiliacions, ruindades, corrupcions i arbitrarietats. Vostè és l'esperança d'aquesta regeneració. Miri als seus ciutadans.

El seu govern té un greu problema de comunicació de portes enfora, amb constants punts foscos que l'opinió pública no tolera i exigeix que siguin respostos. Vostè ha de donar respostes clares i concises, no per això precipitades.

Comunicar-se amb els ciutadans és una assignatura obligada, i si desitja ser diferent a governants passats hauria de tenir-lo en compte. Amb bona voluntat no s'arriba molt lluny si no hi ha claredat sobre les seves intencions i projectes.

Sigui quina sigui la seva solució a Son Espases, serà cara i lenta. El ciutadà mig del carrer no encaixarà bé una despesa afegida per l'hospital; però el balafiament ja està fet. No podrà consolar la seva butxaca, però si retornar-li la dignitat de ciutadà, de sentir-se escoltat i atès per un govern que vol fer les coses d'una altra manera.

Intenti-ho. Fer l'Hospital a Son Espases és objectivament una opció més; però tot el que ho envolta, el convertirà en un polític més: gris, tou, sense paraula. Un més, i una decepció més. No sigui el President: sigui el Nostre President. I equivoqui's amb les decisions de govern, però no amb els sentiments dels ciutadans. Permeti'ls somiar intentant donar cabuda a les veus que clamen. Així passarà a la història com l'antilíder que reanimà la societat balear, que li va donar veu, que li va donar il·lusió, i sobretot l'orgull i la dignitat de sentir-se compromesos amb els seus governants.

No sigui el President: sigui el Nostre President. I equivoqui's amb les decisions de govern, però no amb els sentiments dels ciutadans. Permeti'ls somiar intentant donar cabuda a les veus que clamen. Així passarà a la història com l'antilíder que reanimà la societat balear, que li va donar veu, que li va donar il·lusió, i sobretot l'orgull i la dignitat de sentir-se compromesos amb els seus governants.

Molta sort.

32.- Carrer gran de Palma

Diari de Balears, 28 de setembre de 2007
Última Hora, 23 d'octubre de 2007
Diario de Mallorca, 29 de octubre de 2007

La iniciativa de la regidora de Cultura de l'Ajuntament de Ciutat, Nanda Ramon, de renovar la denominació dels carrers, places i avingudes amb reminiscències franquistes em sembla molt encertada. Si es fa amb seny, pot donar fruits de renovació de la memòria col·lectiva a través de nous personatges de la nostra història recent.

Tot i això, pens que cal atendre un altre aspecte: els vials de importància relativa a nivell de ciutat, però importants a nivell local. Els carrers i places principals de barri. Aquells petits municipis que foren absorbits per grans ciutats, tenen freqüentment el seu eix viari principal batejat amb el nom de "carrer Major", "carrer Gran", "rambla", etc. És una manera de preservar la identitat pròpia, tot i haver perdut la independència administrativa. Això també val per barris recents, planificats per l'Ajuntament (polígons residencials), o fruit de l'evolució espontània que forma noves cèl·lules barrials.

En el cas de Palma, crec que caldria aplicar la fórmula de "carrer Major" amb aquells carrers que han assolit un caràcter de centralitat. En el cas del barri de Pere Garau, per exemple, tenim tres carrers (Nuredduna, Francisco Manuel de los Herreros i Arquebisbe Aspàreg) que han esdevingut fa temps l'artèria principal de barri. Pot parlar-se de carrer Major de Pere Garau, per què no denominar-la així? El mateix podria dir-se de Son Gotleu, on el carrer Indalecio Prieto podria dir-se perfectament avinguda de Son Gotleu.

És cert que es perdrien noms de personatges de rellevància; però es guanyaria en identitat barrial, en una ciutat on els barris no han estat precisament ben atesos en els darrer temps. Qualsevol iniciativa els pot ajudar a prendre volada. Els barris també es mereixen el seu nom, el seu carrer Gran. No em sembla una mala idea.

31.- Cent dies de la batlessa Aina Calvo

Diari de Balears, 20 de setembre de 2007

El pròxim dilluns es compliran 100 dies de la investidura d'Aina Calvo com a batlessa de Ciutat. Des de llavors ha esbossat les línies bàsiques del seu govern, tot i el parèntesi estiuenc. Per això no pot avaluar-se amb contundència la seva gestió; però sí el perfil extern d'acord amb el seu estil i caràcter personal. Sent el seu govern fruit del pacte global a les principals institucions de sis forces polítiques, tant podia transmutar-se en un calidoscopi enriquidor d'idees i projectes, com en un guirigay incoherent i caòtic. De moment, la seva trajectòria és força il·lusionant.

Des de la seva designació com a candidata va anar de menys a més, donant-se a conèixer com una dona enèrgica, de conviccions sinceres i fora de la dialèctica política convencional. Va aconseguir treure el cap, malgrat la poca presència als mitjans de comunicació. Dels públics era d'esperar; però dels privats fou decebedor el buit generalitzat que rebia, amb cap notícia en setmanes. Tot i això va il·lusionar als qui la conegueren en persona i fer córrer la veu; suficient per reanimar el seu partit, i fruit dels bons resultats electorals governar Cort amb un pacte tripartit.

El pacte reeixí per la seva habilitat personal: aconseguí convèncer a Miquel Nadal, fins el punt que la col·laboració entre ells és total. Ha captivat a un "enfant terrible" com és n'Eberhard Grosske. Ha demostrat generositat amb l'oposició, donant-los veu i vot en les diferents comissions de govern (quan aquests arraconaren l'oposició). El mateix amb les plataformes i associacions veïnals, de cara als futurs projectes de Ciutat. I a diferència de l'anterior consistori, mostra una decidida voluntat de coordinar totes les àrees d'acció municipal amb contundència.

Els únics punts negatius rellevants són herència de l'anterior legislatura. Son Espases és competència del Govern; però caldria un posicionament més clar, no fos que l'hi esclatés a les mans.

El seu caràcter segueix sent el mateix després de les eleccions. Tracta igual a una fruitera que a una ministra. Sempre té un minut pel ciutadà. Voluntat de servei i d'escoltar no li manquen. Es podrà estar d'acord o en desacord amb les seves decisions; però es nota que vol fer feina pensant en la gent. Tinc l'honor de conèixer-la en persona, i dono fe de tot el que dic sense que m'hagi donat cap càrrec.

30.- No hay dinero

Diario de Mallorca, 9 de septiembre de 2007

Probablemente el Govern no podrá reconducir algunos de los proyectos aprobados por el anterior ejecutivo. Casos como Port Adriano o Son Espases iban a ser paralizados de acuerdo con una política respetuosa con el patrimonio y el medio ambiente, además de responder a una demanda social. Promesas y opiniones aparte, hay un motivo palmario: no hay dinero. El anterior ejecutivo actuó con una falta de sentido de país aberrante.

El Govern del PP invirtió a mansalva sin asegurar su (co)financiación, hipotecando la siguiente legislatura. A su vez lo legitimaría para proseguir su modelo económico, que a su vez impulsaría nuevos megaproyectos. Y perder las elecciones (como así fue) suponía atar de pies y manos al nuevo ejecutivo, mucho más escrupuloso a la hora de planificar sus inversiones. Así nos encontramos con grandes obras (autopistas, Metro) con deudas millonarias; y proyectos aprobados a última hora (Ses Fontanelles), en condiciones que obligarían a indemnizaciones tan onerosas como su ejecución. En suma: Matas ha dejado un legado que sólo él podía proseguir, o que ataría de pies y manos a su sucesor. El actual ejecutivo se encuentra con una herencia de enormes deudas y proyectos difíciles de frenar, por lo avanzado de las obras o por las indemnizaciones que supondría pararlos. Y las arcas del Govern están vacías.

Esta falta de capacidad de maniobra se traduce en dos caminos. O seguir con los proyectos de Matas incumpliendo las promesas del Pacte, decepcionando a las plataformas y electores que confiaron en ellos. O frenarlos, incrementando aún más la deuda. Ambas opciones darán alas al PP, que acusarán al ejecutivo de Antich; ya sea por incoherencia, o por parálisis. El convenio de carreteras firmado con Madrid ya no reparará esta situación: según unos, no se firmó porque Antich quería perjudicar al ejecutivo de Matas. Según otros, Matas provocó el desencuentro para justificar la deuda y monopolizar los logros de su gestión. Es un logro ya envenenado.

Alguien dijo: "El político piensa en la próxima elección. El estadista, en la próxima generación". En Balears hemos tenido una desagradable lección de política partidista. Ahora, las islas necesitan doble financiación. Una, para inversiones; otra, para las hipotecas heredadas del anterior gobierno. Entonces Antich podrá gobernar desde cero, no lastrado como hasta ahora. Entonces veremos si tiene fuste de estadista, o deja un panorama yermo a su sucesor.

29.- Isaac Albéniz: 120 años en Mallorca

Última Hora, 15 de agosto de 2007
Diario de Mallorca, 26 de agosto de 2007

El próximo 6 de septiembre se cumplirán 120 años de la primera llegada a Mallorca del genial compositor y pianista catalán Isaac Albéniz (1860-1909). Las biografías existentes sobre él no muestran con claridad los intensos vínculos del compositor con la isla, en parte debido a su agitada vida. De manera sucesiva, Albéniz vivió de manera estable en Barcelona, Madrid, Londres, París y Niza hasta su muerte; pero sus estancias en Mallorca, hasta donde sabemos, fueron constantes en todo momento.

Según el libro "Isaac Albéniz en Mallorca" de Antoni Mir y Joan Parets (Ed. Consell de Mallorca, 2004), está documentado que Albéniz viajó hasta tres veces a Mallorca (1887, 1890 y 1894), ofreciendo varios conciertos en cada ocasión. Durante su primera estancia, destacó el concierto ofrecido en el Círculo Mallorquín. En la segunda, en el Teatre Principal. Y durante la tercera en las Cuevas de Artà, una jornada que debió ser indudablemente mágica. En tres ocasiones llegó en primavera o verano y se quedó más de diez días, más tiempo del necesario para ofrecer sus recitales, aprovechando para ver amigos y disfrutar de la estancia.

El intercambio epistolar manejado por Mir y Parets reveló un vínculo constante de Albéniz con sus amistades mallorquinas y muestra que, hasta su muerte, mantuvo un contacto regular con la isla. Es muy probable que el compositor pasara más temporadas en la isla, dado que su hija y su cuñada estuvieron casadas con mallorquines. La ausencia de noticias en los diarios puede deberse al carácter privado de sus visitas, sin ninguna actividad pública. A la vez, su mayor dedicación a la composición en detrimento de los recitales de piano desde 1890, habría hecho que sus estancias fuesen un combinado de descanso y trabajo de composición, dejando de lado los recitales pianísticos.

Como puede verse, la ligazón de Isaac Albéniz con Mallorca es muy firme a nivel personal y familiar: puede decirse que era uno de sus rincones preferidos. Pero a nivel musical, esta vinculación también dio frutos maravillosos: en Mallorca nacieron dos de las piezas más conocidas del compositor. Una es "Rumores de la Caleta" (1887), como fruto de sus paseos por las calas de Calvià durante su primer viaje, compitiendo su origen con las calas malagueñas. Y después, la melancólica barcarola "Mallorca" (1890), nacida durante su segunda estancia en la isla. No hablamos de otras piezas que surgirían con toda seguridad de la inspiración de los bellos parajes isleños; pero que no llevan nombres alusivos, o todavía no han sido investigadas con detenimiento por los especialistas.

El universo creador de Isaac Albéniz todavía está por estudiar en detalle y ordenar sistemáticamente, dada la azarosa vida que llevó y los centenares de piezas que compuso sin un mínimo orden. Cuando se culmine, la biografía de Albéniz adquirirá una nueva dimensión y la isla jugará un papel decisivo en su recorrido creador como su segundo hogar. A la vez, Mallorca deberá redescubrirlo como uno de sus más insignes creadores de alcance mundial, mereciendo un lugar de privilegio a la altura de Frederic Chopin. Valga esta efemèride como recordatorio. Todavía queda mucho por hacer; pero parece claro que el momento más glorioso de Albéniz todavía ha de llegar a nuestra isla.

28.- Isaac Albéniz: 120 anys a Mallorca

Diari de Balears, 10 d'agost de 2007

El proper 6 de setembre es compliran 120 anys de la primera arribada a Mallorca del genial compositor i pianista català Isaac Albéniz (1860-1909). Les biografies existents sobre no mostren amb claredat els intensos lligams del compositor amb l'illa, en part degut a la moguda vida del compositor. De manera successiva, Albéniz visqué de manera estable a Barcelona, Madrid, Londres, París i Niça fins la seva mort; però les seves estades a Mallorca, dins del que fins ara sabem, serien constants en tot moment.

Segons el llibre "Isaac Albéniz a Mallorca" de Antoni Mir i Joan Parets (Ed. Consell de Mallorca, 2004), està documentat que Albéniz viatjà fins a tres vegades a Mallorca (1887, 1890 i 1894), oferint varis concerts en cada ocasió. Durant la seva primera estada, destaca el concert ofert en el Círculo Mallorquín. En la segona, en el Teatre Principal. I durant la tercera dins les Coves d'Artà, una jornada que degué ser indubtablement màgica. En totes tres ocasions arribà en primavera o estiu i es va quedar més de deu dies, molt més temps del necessari per a oferir els seus recitals, aprofitant per veure amics i gaudir de l'estança.

El intercanvi epistolar que manejaren Mir i Parets va revelar un vincle constant d'Albéniz amb les seves amistats mallorquines i mostra que, fins a la seva mort, va mantenir un lligam molt fort amb l'illa. És molt probable que el compositor hi passés més temporades a l'illa, donat que la seva filla i la seva cunyada varen casar-se amb mallorquins. L'absència de més notícies als diaris pot deure's al caràcter privat de la majoria de les seves visites, sense cap activitat pública. Alhora, la seva major dedicació a la composició en detriment dels recitals de piano des de 1890, hauria fet que les seves estances fossin un combinat de descans i treball de composició, deixant de banda els recitals pianístics.

Com pot veure's, els lligams de Isaac Albéniz amb Mallorca són molt ferms a nivell personal i familiar: pot dir-se que era un dels seus racons preferits. Però a nivell musical, aquesta vinculació també donà fruits meravellosos: a Mallorca nasqueren dues de les peces més conegudes del compositor. Una és "Rumores de la Caleta" (1887), com a fruit dels seus passejos per les cales de Calvià durant el seu primer viatge, tot i competir la seva gestació amb les cales malaguenyes. I després, la melangiosa barcarola "Mallorca" (1890), nascuda durant la seva segona estança a l'illa. No parlem d'altres peces que sorgirien amb tota seguretat de la inspiració dels bells paratges illencs; però que no duen noms al·lusius, o encara no han estat investigades amb deteniment pels especialistes.

El univers creador d'Isaac Albéniz encara està per estudiar en detall i ordenar sistemàticament, donada l'atzarosa vida que va dur i els centenars de peces que va compondre sense massa ordre. Quan s'assoleixi, la biografia d'Albéniz adquirirà una nova dimensió. L'illa jugarà un paper decisiu en el seu recorregut creador com la seva segona llar. Alhora, Mallorca haurà de redescobrir-lo com un dels seus més insignes creadors d'abast mundial, que mereixerà un lloc de privilegi a l'alçada de Frederic Chopin. Valgui aquesta efemèride com a recordatori. Encara queda molt per fer; però sembla clar que el moment més gloriós d'Albéniz encara ha d'arribar a la nostra illa.

27.- Un estiu de renovacions i paritats

Diari de Balears, 6 d'agost de 2007

Les diferents forces polítiques se'n van de vacances amb una situació ben diferent a la de fa dos mesos. No només pel canvi de govern i a totes les institucions importants (excepte a Menorca), sinó per les renovacions de fons. La fugida de Jaume Matas i la retirada gradual de Maria Antònia Munar deixarà a Francesc Antich com l'últim referent d'una generació, i responsable de culminar el traspàs de poder a una nova classe política, jove i moderna, hereva dels fills del franquisme i la transició.

El partit que ha comés la renovació amb força han sigut els propis socialistes. Només cal veure els caps visibles de la nova administració de les illes: Joana Barceló (Consell de Menorca), Aina Calvo (batlessa de Palma), Francina Armengol (Consell de Mallorca), i Lurdes Costa (batlessa d'Eivissa). Els àngels d'en Xisco. Una paritat inqüestionable, amb dues presidentes i dues batlesses de capitals de quatre possibles. La renovació també ha sigut majoritària, ja que només Joana Barceló i Artur Bagur segueixen al consell i la batlia de Maó, respectivament. El problema pendent del partit és aconseguir una militància nombrosa com la dels populars i marcar l'agenda política amb un discurs fort i alhora tranquil, treballant molt la qüestió comunicativa: cal vendre la discrepància com fruit del diàleg, i fer de la diversitat de forces polítiques font de riquesa ideològica.

D'això en sabia molt el govern anterior (i els mitjans afins), en sentit invers i molt agressiu. Els populars es troben amb una renovació forçosa, més enllà de qüestions de paritat o de noves generacions. L'abrupta desaparició de Matas i la pèrdua de totes les institucions importants obliguen a portar sàvia nova, i no caure en l'error de romandre amb els mateixos noms durant els pròxims anys. Noves idees i nous projectes de futur són la millor recepta, que difícilment tindran cabuda si el partit continua mirant al passat i perdent contacte amb les seves bases, que tanmateix són el futur. Des del poder municipal el partit pot revifar: ja sigui amb sàvia nova (Antoni Pastor a Manacor, José Ramón Bauzà a Marratxí), o amb velles receptes (Pere Rotger a Inca). O caure totalment en mans de El Mundo i Carlos Delgado, i els seus "sin escrúpulos".

Unió Mallorquina es troba amb una situació paradoxal. Tot i tenir a Maria Antònia Munar com a líder indiscutible, es troba rodejada gairebé exclusivament per homes, la seva contribució a la paritat del govern ha sigut molt escassa, i gairebé tots els batles uemites són homes. En tot cas, el partit es troba en un moment previ "de trampolí".

26.- El Jueves, Polanco i Serra: 30 anys de la nostra història

Diari de Balears, 26 de juliol de 2007

Aquests darrers dies s'han donat tres fets molt diferents entre si, però amb un punt en comú: representen 30 anys de la nostra història col·lectiva.

En primer lloc, la censura de la revista satírica "El Jueves", motivada per la seva irreverent portada: un fet absurd en un país on la censura ja és història (?). I més encara, sabent que en la revista s'han fet paròdies de la Família Reial cada setmana, a quina més enginyosa i irreverent. Quina és la diferència? potser que surti en portada i no a l'interior de la revista? O que fou objecte d'un reportatge televisiu que li donà més difusió? Si és així, el "delicte" rau en sortir en portada en lloc de les pàgines interiors, o en la desacostumada difusió obtinguda gràcies a la televisió? això seria, apart de incoherent, absurd. En qualsevol cas, el jutge li ha donat la millor publicitat possible.

El Jueves és una revista satírica que es publica des de l'any 1977, la única que sobreviu de les nascudes durant la Transició. 30 anys amb nosaltres.

En segon lloc, la mort de Jesús de Polanco, creador del grup PRISA i propietari entre molts altres mitjans de la Cadena SER i el diari El País. Ha estat un dels homes més influents del nostre país a través del quart poder (l'únic que escollim diàriament amb el zàping, el dial, o la compra de diaris; i no cada quatre anys). Era coneguda la seva manifesta ideologia esquerrana, sovint criticada per altres grups de comunicació, que més el qualificaven de dictatorial i sectari quanta menys autocrítica n'hi feien.

El País, creat per Jesús de Polanco, es un dels diaris més llegits d'Espanya i fou fundat l'any 1976, en plena Transició. 30 anys amb nosaltres.

I en tercer lloc, el nomenament de Sebastià Serra i Busquets com a nou president de l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB) en substitució de Gabriel Janer Manila, a proposta de UM dins del nou Govern Balear. Serra fou militant i dirigent històric del PSM (tenia el carnet d'afiliat número 1); però s'havia retirat de la primera línia política els darrers anys, disconforme amb el rumb del seu partit. Així ha culminat la seva desvinculació del partit que ajudà a fundar. Serra inicia una nova etapa, ampliant els horitzons de l'IEB cap el món científic i la recerca, ja que fins ara la institució se centrava en aspectes lingüístics i literaris, fruit del tarannà de Janer Manila.

El PSM fou fundat per Sebastià Serra i altres col·laboradors, l'any 1976, amb la Transició. 30 anys entre nosaltres.

25.- Una Entesa Balear pel Senat

Diari de Balears, 20 de juliol de 2007
Última Hora, 25 de juliol de 2007

Ningú dubta que el PSOE va guanyar les eleccions generals del 2004, amb un milió de vots i 15 diputats més que el PP. Però pocs van reparar en un fet que, de consumar-se, hauria estat un trasbals per a tota la legislatura actual: al Senat guanyaren els populars, els quals es quedaren a només tres senadors de la majoria absoluta. La llei electoral del Senat és molt diferent a la del Congrés. Totes les províncies tenen 4 senadors, sigui quina sigui la seva població; menys als arxipèlags, Ceuta i Melilla, que tenen menys (i una petita part dels senadors són designats pels governs autonòmics). Això sí: tenen llistes obertes. Degut a aquest sistema, com el 2004 els populars guanyaren a més províncies, fou possible que obtinguessin un grup parlamentari molt superior en comparació amb el seu número de votants real.

Actualment, el Senat és un simple tràmit de les decisions del poder legislatiu aprovades al Congrés; però podria ser un contrapoder si els partits majoritaris són diferents a sengles cambres. Què hauria passat si el PP hagués aconseguit majoria absoluta al Senat, en solitari o mitjançant algun pacte? l'actitud poc constructiva dels dirigents populars s'hauria traduït en un antipoder al Senat, dinamitant tota la tasca legislativa del Congrés. Va faltar molt poc, i res indica que això no pugui donar-se el 2008. Pot capgirar-se la situació? és possible, però cal moure's. A Catalunya existeix des de l'any 2000 l'Entesa Catalana de Progrés, consistent en una aliança dels quatre partits d'esquerra a les llistes del Senat. Des de la seva creació ha sigut un èxit: els seus 12 candidats (tres a cadascuna de les 4 províncies) sempre han estat escollits. Per separat només n'obtenien sis, i tots pels socialistes. De fet, fou un precedent del Tripartit actual.

Amb aquest model, seria molt adequat aconseguir a les Illes una entesa de tots els partits de l'actual Pacte de govern, per a concórrer junts al Senat. No és tan esbojarrat, ja que és compatible amb altres aliances pel Congrés. I en quedar en segon pla, el Senat genera menys conflictes per a consensuar els candidats. A Balears, l'any 2004 el PP va treure quatre senadors i el PSOE un. Una entesa balear podria assolir fins a quatre senadors i tres grans fites. Primer, l'entrada al Senat de forces nacionalistes (UM, PSM) sense designació autonòmica. Segon, crear un grup propi de les illes (l'Entesa Catalana funciona com a grup independent, inclosos els senadors socialistes). I tercer, podria ser jutge als propers comicis, evitant la majoria absoluta del PP al Senat si es quedessin a un o dos senadors. Les Illes serien decisives; i de quina manera.

24.- La Biblioteca Central de Palma

Diario de Mallorca, 14 de julio de 2007

Hace una semana tomó posesión el nuevo gobierno municipal de Palma, y la nueva regidora de cultura Nanda Ramon ya ha anunciado un ambicioso proyecto: crear la Biblioteca Central de Palma. Sorprendentemente, apenas ha generado debate: se ha hablado mucho más de su decisión de suprimir los Premis Ciutat de Palma en castellano, como si las endémicas carencias de nuestra vida cultural se centrasen en esto. No entiendo por qué el tema de los Ciutat de Palma ha levantado mucha más polvareda que el proyecto bibliotecario, retomando el manido tema de si se margina al castellano, si hablamos catalán o mallorquín, o si el catalanismo nos invade o no.

Nos encontramos ante un ambicioso proyecto que daría un verdadero impulso a la vida cultural cotidiana. A pesar de eso, determinados medios y corrientes de opinión siguen perdiéndose en discusiones polémicas pero inútiles, mientras el panorama cultural balear sigue bajo mínimos. La gestación de una gran biblioteca, según como se encauce, marcaría un hito clave para impulsar el porvenir social y participativo de nuestra sociedad.

La biblioteca de Can Salas de Palma, hoy en día la más moderna y amplia de Mallorca (aparte de las de la UIB), en cualquier otra gran ciudad sería tan solo una biblioteca de barrio o distrito; y sólo tenemos una. Por añadidura fue financiada por el Estado y el Govern balear se limita a gestionarla, de lo que se concluye que en las islas hemos padecido sucesivos gobiernos con una sensibilidad nula hacia este tema.

El gobierno municipal de Aina Calvo arranca con ambición, y un énfasis en el plano cultural muy esperanzador. Veremos que más dicen sobre el tema bibliotecario los consells insulares y el Govern balear, tan pronto como presenten sus líneas de actuación.

23.- La Biblioteca Central de Palma

Diari de Balears, 14 de juliol de 2007

Fa una setmana que fou nomenat el nou govern municipal de Palma, i la nova regidora de cultura Nanda Ramon ja ha anunciat un ambiciós projecte: la creació d'una Biblioteca Central a Ciutat. Sorprenentment, això no ha generat cap debat: se'n parla molt més de la seva decisió d'eliminar els Premis Ciutat de Palma en castellà, com si les endèmiques mancances de la vida cultural es centressin en això. No acabo d'entendre per què el tema dels Ciutat de Palma ha aixecat molta més polseguera que el projecte bibliotecari, reprenent l'etern tema de si el castellà és marginat o no, si xerrem català o mallorquí, o si el catalanisme ens envaeix o no.

Estem davant d'un ambiciós projecte que pot donar un veritable impuls a la vida cultural quotidiana; però sovint determinats mitjans i corrents d'opinió se segueixen perdent en discussions anecdòtiques i polèmiques però inútils, mentres el tema cultural continua sota mínims. I la gestació d'una gran biblioteca, segons com es plantegi, podria marcar una gran fita pel devenir social i participatiu de la societat mallorquina.

La biblioteca de Can Salas de Palma, avui en dia la més moderna i àmplia de Mallorca (deixant de banda les de la UIB), a qualsevol altra gran ciutat seria una simple biblioteca de barri o districte. I només tenim una. Si a això afegim que fou finançada per l'Estat i el Govern Balear s'ha limitat a gestionar-la, hem de concloure que a les Illes hem tingut successius governs amb una nul·la sensibilitat amb aquest tema.

El govern municipal d'Aina Calvo arrenca amb ambició, i un especial èmfasi en la vessant cultural molt esperançador. Veurem què tenen a dir sobre aquest tema els consells insulars i el Govern Balear, tan aviat com presentin les seves línies d'actuació.

22.- Antich, president

Diari de Balears, 7 de juliol de 2007
Última Hora, 10 de juliol de 2007
Última Hora (Eivissa i Formentera), 19 de juliol de 2007

A la fi, Francesc Antich rebia el suport suficient del Parlament per a ser nomenat president de la comunitat. Esperem veure un govern per a tots, inclosos els votants del PP representats per 28 diputats i un 46% de l'electorat. L'experiència prèvia, on el partit governant sovint governava sense consens amb les forces votades pel 55% d'electors restants, fa necessari que el nou govern no repeteixi els mateixos errors. Cal mà estesa, inclús si els dirigents populars adopten el discurs agressiu dels dirigents populars de Madrid. El consens radica en atendre a tots els ciutadans, si no ho permeten tots els partits: si els dirigents populars s'autoexclouen d'aquesta interrelació, els seus votants tenen dret a ser igualment atesos. Hauríem de distingir partit de dirigents de partit , per no ferir les susceptibilitats de la gent que de bona fe creu en la seva opció política, i que sovint ho fa a contracor veient els dirigents de la formació que voten.

La intervenció de Rosa Estaràs en les sessions de investidura fou molt dura i aspra. Ha sigut una autoafirmació de la força del seu partit, o convertirà el Parlament en un camp de batalla? Ha niat l'agressivitat verbal i la desqualificació del rival en l'oratòria dels populars a partir d'ara? El partit passa a estar dirigit directament des de Madrid? Esperem que no. Això podria desdir a molts votants tradicionals del PP, hereus de l'estela nostrada de Cañellas o Verger. Seria molt trist veure una deriva crispadora i empobridora del discurs a l'estil Acebes, que Matas sabé mantenir a prudent distància.

El nou govern acull sis forces polítiques: PSIB, UM, EU, PSM, Verds i ERC. Pot semblar artificiós i excepcional, però no ho és tant: a Catalunya governa des del 2003 una coalició tripartita, que en realitat acull sis formacions: PSC, CpC, IC, Verds, EUiA i ERC. El mateix passa a Barcelona des de 1995, i a molts ajuntaments catalans. Tampoc oblidem el Pentapartit que governà Itàlia als anys 80, i que evità l'arribada al poder del partit més votat, el Partit Comunista Italià. No és, tot plegat, tan novedós.

La justícia ha de continuar actuant contra els casos de corrupció. Encara la manca de mitjans és escandalosa, així com la seva tardança en actuar. El canvi de govern ha de treballar per a obtenir més recursos i personal, i que de veritat es faci complir la llei; ja sigui per les operacions Voramar o Llampec (ja molt avançades), o el cas de les subvencions del Consell (en fase de instrucció judicial). Per sobre de colors polítics i de intoxicacions mediàtiques, que s'actuï. Que ja toca.

En fi, la cultura democràtica de la societat balear ha de millorar i sanejar-se. Cal una major implicació i informació del ciutadà en temes polítics, fora de sensacionalismes, apartant vincles o desavinences atàviques, i formar un pensament crític i modern devers els governants com a servidors de la societat i no aprofitats com en faria qualsevol altre, doncs no som tots iguals. En fi, fer política amb seny i criteri per a tots i amb tots.

21.- Una trista notícia

Última Hora, 1 de juliol de 2007
Diari de Balears, 3 de juliol de 2007

Fa pocs dies he trobat una notícia que, al meu entendre, és de suma gravetat a nivell periodístic i comunicatiu: comencen els acomiadaments dins un diari de notícies electrònic d'àmbit balear. Això posa en evidència la perversió que patien alguns mitjans sorgits en els darrers anys a les nostres illes, tant pel seu poder aparent poder, com per la seva fragilitat real davant d'interessos obscens i aliens del servei públic.

A part del drama que un col·lectiu de persones es quedi sense feina, és depriment veure com pot caure tan baix el món dels mitjans com a resultat d'una connivència d'altes esferes amb una gestió de govern clientelista. És trist veure com un canvi de govern posa en la corda fluixa la supervivència de grups comunicació sencers, que en algun cas ni esperen a analitzar el talant dels nous governants. Ja no hi ha raó de ser: el poder que els fomenta i els promou.

Tenim un mitjà que, davant el govern emergent (ja sigui per raó ideològica o econòmica), ja ha decidit plegar. On queden els ideals dels seus responsables? servei a la societat, informació veraç, coherència, cercar la veritat, cultura... i la llibertat? Tot es reduïa a fer caixa al caliu del poder amic? si no toquen poder s'acaben els ideals, i tothom al carrer? on queda ara la seva llibertat? Sóc molt crític amb alguns diaris gratuïts perquè veig que no aporten res de nou, el seu finançament és opac, i fan una descarada propaganda governamental disfressada de informació. Ningú ho veia?

Podrà dir-se que els grans grups mediàtics espanyols també tenen una ideologia; però la seva supervivència no depèn dels canvis de govern, i tenen un funcionament autònom dels ressorts de poder. En canvi, aquí han sorgit nous mitjans com bolets a l'empar del govern, i amb la TDT (televisió digital) encara n'arribarien de nous... també propers al ideari del govern, gràcies a la concessió de llicències a grups igualment afins. I ara...?

D'on surten aquests grups, capaços de bastir del no res publicacions d'abast insular? Què passarà amb la resta de portals d'Internet sorgits darrerament? També es "desinflaran" al veure que la mamella-govern tanca l'aixeta i no tenen la llibertat que esperaven? Quants més desapareixeran? En un cas, es tractava de fer diners a costa de vendre informació i plega veles: ni les formes guarden.

20.- El "Titànic" fa aigua a Balears

Diari de Balears, 23 de juny de 2007
Última Hora, 24 de juny de 2007
Última Hora (Eivissa i Formentera), 26 de juny de 2007
Diario de Mallorca, 30 de juny de 2007

Quan un partit perd el poder després de molt temps de govern és normal passar un temps de reciclatge i renovació per optar novament a governar. Així ha passat amb totes les forces polítiques en tots els àmbits de govern, i sovint són processos que triguen en posar-se en marxa degut a la resistència dels dirigents a donar pas a cares i idees noves. Tot indica que dins el PP s'inicia un procés similar; però sobtat. Abans dels comicis era una força cohesionada, potent, destinada a guanyar o guanyar. No havia dissensions, crítiques ni discrepàncies: era un partit ordenat, disciplinat i perfectament engrassat. Però en pocs dies ha començat a enfonsar-se, després que succeís allò inevitable: UM pactaria amb el PSIB. Des de llavors, els esdeveniments s'estan precipitant. Primer va marxar el director del medi escrit més favorable als populars. I ara marxa... el propi Jaume Matas. En pocs dies, el vaixell popular passa de ser un poderós "Titànic" a fer aigua, i veure astorat com el propi capità és el primer en abandonar el vaixell.

Arran d'això, quin tipus de compromís polític i voluntat de servei és la de Jaume Matas? No entrava dins els seus plans fer oposició, com si això no depengués dels electors? Només s'hi presentà per a governar amb majoria absoluta? Quin mal perdre i quina falta de respecte als electors que dipositaren la seva confiança en Matas, que votaren una formació i un candidat, i ara els deixa penjats perquè no li agrada el que passa. La correlació de forces resultant pot agradar més o menys, però els protagonistes són allà: Antich perdé l'any 2003 i va esperar pacientment el seu moment. Quant de temps ha exercit Matas de candidat i cap de l'oposició? No sap perdre i afrontar les adversitats?


A partir d'ara, les hipòtesis sobre la seva dimissió seran moltes. Jo em plantejo una: realment Matas volia guanyar? per què va encaparrar-se en portar tot sol i secretament les negociacions amb UM? per què va trigar tant en moure fitxa, deixant que el PSIB i el Bloc avancessin tant amb UM? Realment només pensava seguir en política amb una majoria absoluta? Havent fet un patrimoni certament ostentós, sembla que la política ja li havia donat les "satisfaccions" que ell cercava, i l'oposició seria una feina massa indigna per a ell. És la seva decisió i té el seu dret; no ho dubto. Però ha pensat en el seu partit, totalment depenent (i sotmès) al seu lideratge i cohesionat només gràcies al seu poder?

Normalment, el capità resta amb el seu vaixell fins a la mort i lluita per salvar-lo. Matas l'abandona davant els primers problemes, sense transició de cap mena. Sembla que això ja no li importi gaire al servidor públic. No eren les rates les que abandonaven primer el vaixell?

19.- Un vot, un canvi

Diari de Balears, 19 de juny de 2007
Diario de Mallorca, 20 de juny de 2007

A vegades, una petita passa pot esdevenir un gran pas. En el pla polític, un vot pot ser l'avantsala d'un gran canvi. Un vot, un diputat o un marge molt estret de vots han permès donar via lliure a transformacions poderoses, molt més que la petita escletxa que va iniciar-les. Una majoria d'un vot pot sostenir un govern feble, sobre la corda fluixa, que no pot permetre's badades ni fissures, i més encara si l'oposició és una pinya que no dona treva. Però també pot ser el inici d'una època, on una petita escletxa pot fer forat i consolidar posicions majoritàries. Una majoria d'un vot és, al cap i a la fi, majoria.

A Itàlia, un totpoderós Silvio Berlusconi fou desbancat del poder per uns pocs milers de vots. Als Estats Units, uns centenars de vots a Florida donaren la presidència a George Bush en lloc de Al Gore. A Eivissa, 37 vots han permès a la coalició d'esquerres guanyar el Consell Insular. O un cas poc conegut: durant el període revolucionari a França, l'Assemblea Nacional va decidir executar el rei Lluís XVI per 361 vots a 360. Un vot dóna i treu majories, però el seu pes pot anar molt més enllà. Un vot propicià que la França revolucionària iniciés un camí sense retorn. Un estat convertí a Bush en president. Uns pocs vots derrotaren Berlusconi. Els grans canvis no es donen de manera aclaparadora, sovint arriben per molt poc. Per un escó. Potser per un vot.

Aquesta circumstància es dóna ara a les Illes Balears. A les grans institucions, el partit més votat s'ha quedat a un escó de la majoria, i la resta de forces s'uneixen per a governar-les. Un escó, un vot, decideix el seu color polític. Tal com va succeir fa quatre anys, aleshores a favor del partit majoritari: un diputat investí Matas president, tal com ara el pot fer fora. Tan legal és el primer com el segon cas, fins que la llei electoral digui el contrari. Imperfecte, però potser la solució menys dolenta.

Aina Calvo és avui batlessa de Palma amb 15 vots a favor i 14 en contra. La mateixa proporció que li va servir a Catalina Cirer l'any 2003, ara es torna en contra seva. Un regidor, un vot. La democràcia.

17.- Tripartit "alla catalana", no Taifes "alla progressana"

Diari de Balears, 9 de juny de 2007
Última Hora, 16 de junio de 2007

A hores d'ara, ningú sap com van les negociacions de cara a governar les illes. A priori, l'entesa PSIB-UM és l'opció menys il·lògica (però mai se sap), ja que l'agressivitat del PP amb UM durant la campanya ha superat tots els límits. Si finalment s'acompleix aquesta opció, per a mi tindria molta més solidesa i coherència si s'acordés governar segons el número de vots i diputats obtinguts a les principals institucions. No és normal que una quarta candidatura en vots com UM governi tota una institució, i al Govern no tingués ni un sol conseller. Tampoc seria eficaç que el PSIB tingués tot el poder al Govern (amb parts cedides al Bloc) i UM donés suport cec sense participar-ne.

Ara seria necessari un compromís i una cooperació de tothom arreu, on tots siguin col·laboradors i corresponsables de cadascuna de les institucions. No es tracta de barrejar el funcionament intern de les institucions, sinó d'exercir una corresponsabilitat associada a l'aritmètica electoral. Si es vol fer una discussió de programes i no de cadiretes o personalismes, comencem per no repartir el pastís del poder en trossos: aquesta institució per uns, i aquella pels altres... Uns percentatges de col·laboració (a tall d'exemple i aproximats) de 50% PSIB, 25% UM, i 25% Bloc a totes les institucions, seria el més just. Han de presidir el més votats; però han de governar totes les forces, fent de contrapès.

A la Generalitat catalana, el primer Tripartit va pagar la "novellada" aquest any a les urnes després d'una legislatura caòtica, perdent vots. Ara tenen una segona oportunitat... que el Pacte de Progrés no va tenir. Espero que si finalment hi ha entesa aprenguin dels errors comesos, i ara sí sorgeixin veritables coalicions de govern al Govern, Consell i Cort, fetes amb seny i ben conjuntades. Amb la voluntat de construir una altra manera de fer política: dialogant, generosa i per a tots. Un Tripartit de govern, i no un Pacte de Taifes.

18.- Pactos a corto y largo plazo

Última Hora, 7 de junio de 2007
Diario de Mallorca, 15 de junio de 2007

Tanto PP como UM son intereses que se odian y se necesitan mutuamente. La reedición de su pacto de gobierno sería muy beneficioso para ambos, satisfaciendo sus intereses comunes no exentos de roces; pero que nunca pondrían en peligro su pacto general. Esta es la opción más lógica y viable. Pero esta vez el PP ha ido más allá: ha intentado borrar del mapa a UM, dejando un ambiente postelectoral entre ellos de tierra quemada. Esto puede hacer que UM vaya más allá del beneficio inmediato y opte por una segunda opción: el pacto con el PSIB y el Bloc.

Cuando se gestó el Pacte de Progrés, el PP perdió el Govern y los consells de Eivissa-Formentera y Menorca. Pero conservó Palma, importantes municipios, y en Madrid gobernaba Aznar. Ello sirvió para sostener al PP balear. Pero ahora no gobiernan en Madrid, y allí su discurso dista mucho de la moderación del gobierno Aznar. Se han perdido los consells de Menorca, Eivissa y Formentera, mayorías absolutas en municipios importantes, y en otros UM es clave para decidir mayorías de uno u otro color. Es decir, el PP podría quedarse con una cuota de poder mínima desde 1983.

Sus líderes actuales quedarían eclipsados por los triunfadores de estas elecciones: Carlos Delgado en Calviá y Pere Rotger en Inca. Ambos representan sus extremos ideológicos: el españolismo agresivo de Delgado y el suave catalanismo de Rotger. Ambos son carismáticos y de fuerte carácter, y como tales aglutinarían corrientes opuestas que acentuarían su crisis, máxime si en las generales del 2008 Rajoy volviese a perder. En fin, la red de clientelismos e intereses tejidos por el los populares buscarían cobijo en UM, que ocuparía su espacio hasta intercambiarse sus papeles actuales.

Esta segunda opción es beneficiosa para UM sólo a largo plazo, ya que debilita al eterno rival despojándolo de su poder, acentuaría sus tensiones internas, y propiciaría su caída. Ante este abismo, el PP debe estar deseando el "perdón" de UM y darle lo que sea, a pesar de haber machacado a los uemitas de manera brutal. Si ahora el PP ve feo que todos se unan contra él, debería pensar cómo ha tratado a los demás durante años. Como nos decían de niños, "no hagas a los demás lo que no quieres que te hagan a ti".

16.- Pactes a curt i a llarg termini

Diari de Balears, 6 de juny de 2007

Tant PP como UM són forces que s'odien i es necessiten mútuament. El PP, molt més gran i poderós, mai ha pogut amb la manera de fer esmunyedissa i hàbil de UM. La reedició del seu pacte seria molt rentable per a tots dos, amb quatre anys més que satisfarien els seus interessos comuns, no exempts de crisis; però que mai farien trontollar l'acord. Aquesta és l'opció més lògica i viable. Però aquesta vegada el PP ha anat molt lluny: ha intentat esborrar del mapa a UM, amb despeses gegantines i una màquina mediàtica ofegant, deixant un ambient postelectoral entre ells de terra cremada. Això pot fer que UM replantegi les seves mires, més enllà del benefici immediat, i opti per un pacte amb el PSIB i el Bloc.

Amb el Pacte de Progrés, el PP perdé es Govern i els consells de Eivissa i Menorca. Però va conservar Palma i altres municipis importants, i a Madrid governava Aznar: això va ajudar a sostenir el PP balear. Però ara no tenen govern a Madrid, i allà el seu discurs ha perdut tota la moderació del govern Aznar. S'han perdut de nou els consells de Menorca, Eivissa i Formentera a més de majories absolutes a municipis importants (inclòs Palma), i en altres UM és clau per a decidir majories. Conclusió: el PP podria quedar-se amb unes quotes de poder mínimes des de 1983.

De rebot, els seus líders actuals quedarien eclipsats pels triomfadors d'aquestes eleccions: Carlos Delgado a Calvià, i Pere Rotger a Inca. Ambdós representen els extrems ideològics del partit: l'espanyolisme agressiu de Delgado, i el suau catalanisme de Rotger. Tots dos són carismàtics i de fort caràcter, i comandarien singles corrents oposades per a refer el partit que accentuarien la seva crisi, i més si en les generals del 2008 en Rajoy no governa. Finalment, arran d'aquest procés l'electorat més moderat del PP cercaria poc a poc aixopluc en UM, que ocuparia el seu espai fins intercanviar els seus tamanys actuals. Aquesta segona opció és més beneficiosa per a UM a llarg termini, ja que poc a poc debilitaria l'etern rival al arrabassar-li el seu poder, accentuant les seves tensions internes fins propiciar la seva caiguda.

Davant aquest abisme, el PP deu estar implorant el "perdó" de UM i entregar el que sigui, intentant fer oblidar que varen bombardejar als uemites de manera brutal. I si ara el PP veu lleig que tothom s'uneixi contra ells, haurien de pensar com ha tractat als demés durant anys. Com ens deien de petits, "no facis als demés allò que no voldries que et fessin a tu".

15.- El culto a la personalidad. Grande y más grande

Diario de Mallorca, 19 de mayo de 2007

Las campañas electorales saturan a los electores con folletos, carteles, anuncios, mítines. Todo ello acaba por aburrir, al repetirse sin descanso. Lo que ahora desiguala a algunos partidos de otros (entre las principales fuerzas) es su falta de mesura: esto pasa con el Partido Popular en nuestras islas. No sé si en otros lugares pasa con ésta u otras formaciones; pero aquí es una auténtica locura de megalomanía.

En la plaza de España de Palma, principal lugar de paso de los ciudadanos, han colgado un inmenso cartel publicitario en el que aparecen los tres principales candidatos del Partido Popular a la alcaldía, Govern y Consell. Una inmensa lona que cubre dos caras de un edificio de varias plantas en obras, y que a primera vista parece un anuncio de Nike o Adidas hasta que te das cuenta de que no hay ninguna marca publicitaria.

Me parece un delirio de grandeza, el colmo de la megalomanía. Machaca visualmente un lugar ciudadano, y lo politiza agresivamente. Su gigantismo es desagradable, y sugiere una suficiencia que ningunea al resto de fuerzas políticas. Ya no hay competencia por salir más en los medios o pegar más carteles: aquí, se avasalla. Ese cartel es "el ojo que todo lo ve" de quienes nos tutelan y nos rigen en las alturas. ¿Qué pasaría en Madrid si en la Puerta del Sol colgasen un inmenso cartel de Esperanza Aguirre o Alberto Ruiz-Gallardón? ¿O en Barcelona si en la Plaza de Cataluña hubieran hecho lo mismo con Jordi Pujol o Pasqual Maragall? ¿Por qué aquí pasa esto?

Es el colmo del feudalismo electoral que el partido gobernante desee la reelección mostrando sus candidatos como gigantes omnipresentes, a quienes deberíamos obediencia y sumisión. El coste económico es secundario ante su significancia democrática y su voluntad de ningunear a los que no piensan como ellos. Así, el PP balear muestra que no desea convencer, sino imponer. No se dignifican engrandeciendo sus figuras como candidatos, sino que nos minimizan como ciudadanos y personas pensantes.

14.- Candidats, no ens engegueu

Diari de Balears, 8 de maig de 2007

La candidata a la batlia de Palma pel PP, Catalina Cirer, va dir: "sempre he pensat que els debats han de servir per donar a conèixer actuacions i propostes als ciutadans". Però dit això, va continuar dient: "dins la nostra planificació de campanya i la manera que hem triat per transmetre aquestes propostes del Partit Popular, no hi tenim previst fer-ho en forma de debat" (resposta a Aina Calvo, candidata del PSIB, quan aquesta li va demanar un debat públic).

Al meu entendre, debatre no pot ser una estratègia: es un deure dels polítics davant els ciutadans als quals serveixen, i no solament en campanya. El que fa Cirer és un insult i un menyspreu als ciutadans. Per tant, com a ciutadà emprenyat i indignat, convido als candidats de la resta de forces (Eberhard Grosske, Aina Calvo i Miquel Nadal) a fer el següent:

-Posar-se d'acord ràpidament per trobar un lloc per celebrar-hi un debat (si cal fer-ne més d'un, millor), preferiblement un aforament gran amb presència lliure de públic i, si pot ser, torn de paraula pels ciutadans.

-Que triïn el moderador i, s'hi escau, periodistes de mitjans diversos per fer les preguntes que calguin.

-Convidar a tots els mitjans audiovisuals i escrits a assistir-ne, perquè puguin enregistrar o emetre el debat amb tota llibertat.

-Convidar a totes les associacions i entitats ciutadades a ser-hi presents.

-Informar en tot moment del procés a la candidata Cirer perquè es pugui incorporar sempre que vulgui, i tingui el seu lloc reservat fins l'últim moment. Que mai pugui dir que se l'ha marginada, sinó perquè ho ha volgut unilateralment.

-No convertir el debat en un atac fàcil a qui no es pot defensar, ans el contrari, donar a conèixer les propostes de govern amb pedagogia i crítica constructiva.

Com a demòcrata, persona amb criteri i resident a Ciutat, em sentiré insultat si és impossible celebrar un debat en aquesta ciutat. Si no es fa, perdrem tots: ciutadans, candidats i la democràcia. Almenys haurà una esperança per viure un procés democràtic real i participatiu. La candidata Cirer ja m'ha engegat; no ho faceu la resta.

13.- ¿Cámara oculta? Sí, por favor

Última Hora, 6 de mayo de 2007

Últimamente se critica el uso de cámara oculta en reportajes de investigación, acusándolos de perjudicar a personas o colectivos muy determinados. Pues discrepo: la cámara oculta es necesaria en aquellos casos en que es imposible obtener contenidos de gran valor con procedimientos habituales. A escala balear es necesario usarla con otros temas que, por motivos varios, no han sido tratados. Aquí van mis ideas:

1.-Los viejecitos van a votar. Destinatario: personal dedicado al cuidado de ancianos, o centros de disminuidos. Método: grabar las imágenes de personas entregando sobres de voto con la papeleta ya introducida. Objetivo: denunciar manipulación de voto.

2.-La subvención que necesito. Destinatario: responsables de asociaciones. Método: descubrir la necesidad de favores o vinculaciones a un partido para ser o no ser subvencionado. Objetivo: denunciar el clientelismo político.

3.-La libertad de quien paga. Destinatario: trabajadores de los medios de comunicación públicos. Método: dejar constancia de condicionamientos a la libertad informativa y laboral. Objetivo: denunciar la manipulación y la falta de libertad en los medios.

4.-Quiero vender. Destinatario: propietarios de terrenos o fincas. Método: grabar conversaciones con responsables municipales encargados de permisos, licencias, o recalificaciones. Objetivo: mostrar las corruptelas a nivel municipal.

5.-El turismo es un gran invento. Destinatario: trabajadores de hostelería. Método: grabar como dirigentes hoteleros aconsejan votar a determinado partido, bajo amenaza de despido. Objetivo: evidenciar el autoritarismo de parte del sector hotelero.

Ya podemos proveernos de videocámaras y micrófonos para descubrir prácticas ilícitas, delictivas y corruptas. Todo aquello que no se ha investigado, que lo hagan otros. Si no es ilegal ¿qué lo impide, si otros lo hacen?

12.- Ja sé qui no votaré

Diari de Balears, 1 de maig de 2007

En política s'ha de donar la cara sempre, amb vocació de servei públic, durant tot un mandat i no en campanya electoral. Per això, al meu parer l'actual batlessa de Palma, Catalina Cirer, es comporta de manera deslleial i indigna. Us en posaré alguns exemples:

1) La Obra Cultural Balear organitzà una taula rodona sobre les festes de Sant Sebastià (17 de gener). Foren convidats tots els caps de llista per Palma, i acudiren Miquel Nadal (UM), Aina Calvo (PSIB), Eberhard Grosske (Bloc) i Alexandre Seguí (ERC). Catalina Cirer (PP) refusà la invitació, i tampoc assistí ningú del seu partit.

2) Programa "Mira lo que hay" a IB3 Televisió (22 de gener). Debat sobre la Carta Municipal, al qual foren convidats els caps de llista de les forces polítiques del consistori. Eberhard Grosske i Aina Calvo hi acudiren. Catalina Cirer no va anar, amb l'excusa de portar "un expert en el tema", i la va representar un tinent de batle.

3) L'Associació de Veïns de Son Cladera va organitzar un altre debat (27 de març). Aina Calvo i Eberhard Grosske hi acudiren; Miquel Nadal fou representat per la seva número dos, Cristina Cerdó. Catalina Cirer rebutja anar-hi, i la persona que havia de representar-la no es presenta. La seva cadira restà buida.

Tot això és un menyspreu pels ciutadans que volem veure als nostres representants debatre les seves idees: sempre ens trobem que la batlessa s'hi nega repetidament.
Fa temps em preguntava on era Aina Calvo, perquè no la veia enlloc. Ara em pregunto: on és Catalina Cirer, que "només" la veiem als mitjans? On és per a defensar la seva gestió, davant les discrepàncies, on tots no pensen igual? Un debat sempre és necessari, no en campanya per demanar el vot. Per què fins ara s'ha amagat quan ha pogut debatre? Si no li agraden les crítiques i l'oposició, que no es dediqui a la política. O finalment no tindrem cap debat d'aquí a les eleccions, per acabar d'arrodonir-ho? Ja sé qui no votaré: a Catalina Cirer. Es comporta com un rival polític covard i deslleial.

11.- Un passeig pel Parc de les Estacions de Palma

Diario de Mallorca, 16 d'abril de 2007
Diari de Balears, 23 d'abril de 2007

He fet el meu primer passeig pel nou Parc de les Estacions de Palma. En línies molt generals em sembla correcte, però no puc evitar fer un decàleg d'esmenes a la totalitat:

1) Manca d'arbrat. Molt pocs arbres plantats en total, optant per plantar sobretot herba, gens natural del clima mediterrani. Altres espècies ja estaven seques.

2) Gens d'ombra. Els arbres no crearan bosc enlloc: la majoria són prims, de copa escassa i massa separats entre ells. El centre del parc, nu d'arbrat i ombra, serà en estiu un forn impossible de travessar: no tothom voldrà remullar-se amb els brolladors.

3) Un parc molt dur. Els grans parcs no tenen camins adoquinats o enllosats, sinó de terra. Aquí no podem trepitjar terra enlloc, superfície més tova i natural.

4) Massa camins. Hi han més camins que zona verda: passejos central i horitzontal, en diagonal, sinuosos, quadrícula... calia fer tantes ramificacions en un parc tan petit?

5) Monumentalitat i personalitat nul·les. No hi ha cap element que el faci identificatiu de la ciutat. Tot és massa racional i impersonal, res recorda la naturalesa silvestre.

6) Les casetes. No era possible que els arquitectes del Parc i de l'Estació Intermodal es coordinessin, en lloc d'anar fent cadascú pel seu compte?

7) Entrada. La pèrgola metàl·lica de l'entrada del Parc, no serveix ni per aixoplugar-se de la pluja ni per fer ombra. Manca mobiliari urbà i vegetació, l'enllosat és un pla erm.

8) Engarjolat. La reixa que envolta el Parc podria tenir un disseny menys empresonador. O haver plantat plantes trepadores que amaguessin els barrots.

9) Informació pública. Tothom s'ha assabentant del disseny del Parc a mesura que s'anava construint. L'Ajuntament mai va informar de les línies mestres del projecte.

10) Vergonya. Cap càrrec municipal acudí a l'obertura del Parc, quan sempre acudeix algú a inauguracions de tot tipus. Això és una manca de respecte devers els ciutadans.

10.- On és Aina Calvo-Wally?

Diari de Balears, 10 de abril de 2007

On s'ha ficat la candidata pel PSIB a la batlia de Palma? És difícil trobar alguna referència informativa, tot i ser la principal alternativa per a governar una ciutat de 400 mil habitants: em costa exercir el meu dret a la informació. Que potser s'amaga? A la seva pàgina web vaig saber que des de novembre fa visites als barris, contacta amb entitats, i recull propostes. Però a molts mitjans no la veig entre un munt de notícies de Cirer, Matas, Estaràs, consellers i regidors. On s'ha ficat?

M'han dit que acudeix a conferències, a actes socials, que l'han vista amb gent del carrer, que escriu articles a la premsa. Per què alguns no m'informen? Que acudeix als debats on els candidats a Cort exposen les seves propostes i responen les preguntes dels assistents. No la varen veure? També Eberhard Grosske (Bloc) i Miquel Nadal (UM) ho fan. Però la batlessa Catalina Cirer mai apareix, tot i que sempre acaba sortint als mitjans. Per què no surten els demés, que sí donen la cara? no és democràtic debatre?


Tindrà que veure que IB3 està gestionada pel PP? Serà que la COPE té una opinió formada que preval sobre el dret a la informació? Serà que algunes publicacions gratuïtes no poden fer-li espai, entre multitud de fotos i articles sobre la batlessa Cirer i regidors, i la seva magnífica gestió? Serà que alguns poderosos no accepten la possibilitat real d'un canvi de poder a Ciutat, i ometen la informació que no interessa? Això seria periodísticament poc ètic i vergonyós. Potser no reben les notes de premsa?


Fa poc vaig llegir: "Entre l'1 de gener i el 25 de març l'alcaldessa de València, Rita Barberà, ha aparegut en Canal 9 en 56 ocasions i la candidata socialista a l'alcaldia, Carme Alborch, cap". Som a l'era digital i del coneixement, on la informació està més a l'abast que mai. Per què han d'obstaculitzar el meu (nostre) dret a la informació?

9.- Dónde está Aina Calvo-Wally?

Diario de Mallorca, 8 de abril de 2007

Dónde está la candidata del PSIB a la alcaldía por Palma? Cuesta encontrar referencias en los medios, aún siendo la principal alternativa para gobernar una ciudad de 400 mil habitantes: es difícil ejercer mi derecho a la información. Se esconde? En su página web (www.ainacalvo.com) me enteré que desde noviembre visita los barrios, ha contactado con entidades, recoge propuestas... Pero en muchos medios no la veo, entre un marasmo de noticias sobre Cirer, Matas, Estaràs, consellers y regidores. Dónde se ha metido?

Me han revelado que acude a conferencias, actos sociales, que habla con la gente de la calle, o que escribe artículos en la prensa. Por qué algunos no me informan? También acude a debates, donde los candidatos a la alcaldía exponen su programa y responden las preguntas de los asistentes. No la vieron? También suelen acudir Eberhard Grosske y Miquel Nadal; no así la alcaldesa Catalina Cirer... aunque siempre acaba saliendo en los medios. Por qué no salen los demás, que sí dan la cara? no es democrático debatir?

Tendrà algo que ver que IB3 la gestiona el PP? Será que la COPE tiene una opinión que prevalece sobre nuestro derecho a la información? Cómo puede ser que algunas publicaciones gratuitas no le concedan espacio, entre multitud de fotos y artículos sobre la alcaldesa y sus regidores, glosando su magnífica gestión? Será que algunos no aceptan la posibilidad real de un cambio de poder en Palma, y por eso quieren desinformar por omisión de contenidos? Periodísticamente, poco ético y vergonzoso.

Hace poco leí: "Entre el 1 de enero y el 25 de marzo la alcaldesa de Valencia, Rita Barberà, apareció en Canal 9 en 56 ocasiones y la candidata socialista a la alcaldia, Carme Alborch, cero". En la era digital, del conocimiento, con la información a nuestro alcance más que nunca, por qué entorpecen nuestro derecho a la información, Wally?

8.- Entesa per Mallorca, o la força tranquil·la

Diari de Balears, 31 de març de 2007

Fa mig any del naixement d'Entesa per Mallorca, fruit de la decisió del PSM d'aliar-se amb EU-EV per formar l'actual Bloc. Realment, l'escissió respon al sorgiment d'un espai sobiranista creixent a les Illes. Fins ara, al PSM predominava un nacionalisme d'esquerres (contraposat al més dretà de UM), i dins seu germinava una corrent interna més radical. Potser el PSM no va saber gestionar aquest fet, i la idea del Bloc el condemnà a la partició: pactar amb EU-EV moderava el seu nacionalisme; fer-ho amb ERC hauria decebut els més esquerrans. Fos com fos, el PSM estava condemnat. Altrament, el independentisme illenc el lidera ERC; però sent una formació d'origen català, el seu creixement ha pogut ser menor davant els recels de qui desitjaven una força genuïnament balear. Entesa podria liderar aquest espai ideològic.

Presentar-se només a les municipals és un acte coherent i pragmàtic d'acord amb les seves tesis, basades en créixer des del municipalisme. Alhora, un partit jove que no té ni seu social no pot assumir les despeses d'uns comicis insulars o balears. Tampoc pactar amb uns o altres per aquests comicis servia de res: suposava participar-hi com la força més dèbil. Han preferit esperar. El seu municipalisme era previsible, ja que bona part dels seus líders foren regidors o inclús batles a Mallorca, i saben moure's segons la idiosincràsia de cada municipi on es presenten. Això garantiria la seva supervivència a mig termini, si assoleixen bons resultats als municipis.

Entesa desperta recels al nacionalisme. El PSM perdria gairebé la meitat dels seus votants. ERC podria patir un futur traspàs de vots cap a una força d'arrel illenca. I de UM podrien arribar votants descontents, que no trobaven una força que els hi fos adient. És a dir: aquest espai havia de sorgir abans o després. Una força sobiranista que deixés en segon pla el debat esquerra-dreta, amb un independentisme tranquil i pragmàtic d'arrel mallorquina. Els queda molt per fer: vertebrar-se, aconseguir presència a les institucions, arribar a Menorca i a les Pitiüses, i convèncer. Sort.

7.- Grandesa i misèria de l'esquerra nacionalista a Menorca

Diari de Balears, 24 de març de 2007

A Mallorca s'ha aconseguit la unió de quatre de les cinc forces polítiques minoritàries d'esquerres i nacionalistes existents a l'illa. Falta Entesa per Mallorca, que només es presenta a les municipals i no serà rival al Consell ni al Govern. A Eivissa i Formentera tres quarts del mateix, amb l'afegit del PSIB, aconseguint-se una força unitària que arreplega tota l'esquerra i nacionalisme pitiús.

Però què passa a Menorca? Allà, tothom va per separat. Tantes energies abocades per aconseguir la unió de forces a Mallorca i a les Pitiüses... i s'han oblidat de Menorca. La necessitat d'entesa i unió de forces es vàlida a tot arreu, i tant d'esforç se'l pot endur el vent si no és complet. A EU-EV i ERC no els interessa tenir representació en aquesta illa (ara no hi són)? Que el Consell de Menorca sigui governat per un pacte d'esquerres PSIB-PSM, exclou la possibilitat d'unió per augmentar sa força? Malgrat les enquestes, el PSM podria quedar-se sense l'escó que té ara: per què no ajuntar forces, per si de cas?

I sobretot: a ningú se li ha ocorregut fer una anàlisi en clau balear? Un Bloc menorquí tindria més possibilitats d'augmentar representació. Si el PP perdés algun diputat a Menorca, podria suposar la pèrdua de la seva majoria absoluta. O evitaria una majoria PP-UM, si a cada illa el PP baixés un diputat i UM no creixés. El PP sap que a Menorca està la clau, i ha pactat amb el PMQ (Partit Menorquí, de ideologia centre-dretana) perquè no es presenti; i per afinitat ideològica rebre els seus vots. Menorca és la "reraguarda" tàctica de les Illes (se'n parla ben poc), i el PP ha actuat molt bé.

El Bloc ha fet la feina més difícil a Mallorca; però s'ha deixat la més fàcil a Menorca, on ningú sembla pensar-hi. Mentrestant, el PP ha arreplegat allà el vot que podria mantenir-lo al Govern... i qui sap si recuperar el Consell de Menorca. Allà es podria perdre tot el guanyat a Eivissa o Mallorca; dubto molt que hom no hagi pensat en aquesta circumstància. Si no... que es dediquin a una altra cosa.