152.- El derbi Baleares-Mallorca, una rivalidad secular

Diario de Mallorca, 2 de septiembre de 2017

Este sábado se juega el derbi entre los primeros equipos del Atlètic Balears y el Real Mallorca; un acontecimiento entre dos clubes con un recorrido histórico muy diferente, de naturaleza muy opuesta y que ahora se reencuentran a un mismo nivel competitivo después de casi 40 años. A pesar de competir a niveles diferentes durante años, a pie de calle la rivalidad se ha mantenido siempre latente y equilibrada socialmente, y si ahora aflora con fuerza no ha de sorprendernos. Sus orígenes se pierden en el tiempo y no basta la memoria personal o la transmisión oral para hacernos idea de su trascendencia. 

Hay que remontarse a 1921 para encontrar los primeros enfrentamientos entre el Alfonso XIII FC (Mallorca desde 1931, Real desde 1948) y el Baleares FC (Atlètic Balears desde 1942). Desde el inicio saltaron chispas en el campo y entre las aficiones, hasta el punto que las fuerzas del orden intervinieron en más de una ocasión. La razón era sencilla: en 1916 nacía el Alfonso XIII como un club organizado desde las clases pudientes, aquellas que podían permitirse un deporte que aún era privilegio de unos pocos. Y poco después, en 1920, nacía la contestación: el Baleares FC, formado por obreros y gente humilde que reclamaba su derecho a disfrutar de un deporte hasta entonces vedado por razones de clase. La rivalidad nació de una evidente desigualdad social y alimentó un mito que aún hoy se mantiene en pie. 

Tradicionalmente fueron los mallorquinistas quienes se llevaban los buenos resultados y los títulos importantes, mientras los balearicos aspiraban a resistir con empuje y obstinación como una alternativa al resultadismo: estar ahí, plantar cara y levantarse era lo importante. Recordemos el enfrentamiento de 1925, que ganaron los balearicos (2-0): fue la primera derrota de los alfonsinos ante un equipo balear en toda su historia, aunque el campeonato cayó del lado alfonsino; tanto daba. Desde los años 40 sus recorridos discurrieron mayoritariamente en categorías diferentes y desde los 90 los títulos mallorquinistas agrandaron la brecha, pero la rivalidad se mantuvo siempre a pie de calle, un fenómeno excepcional de difícil explicación. 

Durante 95 años el derbi Baleares-Mallorca ha mantenido una épica que trasciende generaciones, ideologías y resultados. Es un fenómeno social sorprendente e imprescindible para entender nuestra sociedad, más allá de lo deportivo y uno de los más antiguos disputados en España, aunque carente del relieve mediático de un primer nivel deportivo. Parafraseando el pasaje bíblico: David nunca se deshizo de Goliat, pero tampoco hincó la rodilla aunque pareciera vencido; y Goliat ha sido tradicionalmente mejor que David... pero nunca pudo dejar de pensar en él. Una rivalidad secular que irá más allá de este sábado, sea cual sea el resultado.

151.- L'ampliació del Catàleg patrimonial de Palma. Una iniciativa insuficient, però positiva

Diario de Mallorca, 21 de juny de 2017

L'any passat l'Ajuntament de Palma havia anunciat l'ampliació del Catàleg d'immobles protegits de la ciutat i a finals de juny, si no hi ha novetats de darrera hora, serà aprovada la incorporació de 162 elements nous. Una gran notícia, tot i que insuficient, per tots els elements encara pendents d'inclusió. Però no ens hem de sentir insatisfets: són lògiques les expectatives generades i l'interès generat entre molts de ciutadans, per culpa d'una feina acumulada durant casi vint anys. Palma és la vuitena ciutat de l'Estat amb més de 400.000 habitants, i és un fet preocupant que el seu Catàleg no es renovi periòdicament ni existeixi cap ens permanent dedicat expressament a la seva revisió. Si durant vint anys no s'havia abordat la seva ampliació hi ha un problema preocupant de caràcter estructural, que redueix el tema a una iniciativa política en funció de la sensibilitat o oportunisme dels governants de torn, i sense un calendari de treball que fixi les pautes a seguir. 

Des de la darrera ampliació del Catàleg el concepte patrimonial ha evolucionat sensiblement. Tanmateix inevitable, pel temps transcorregut i d'acord amb la creixent sensibilitat devers aquests elements. Tradicionalment concebut com un element monumental, d'antiguitat apreciable, de caràcter excepcional i fonamentat en criteris arquitectònics, artístics i històrics, casi sempre ubicats en el centre històric de la ciutat. Però els temps i la societat han canviat, un fet palès en l'ampliació del Catàleg. S'ha donat valor a elements d'ús industrial, esportiu o militar, que fa unes dècades haurien passat desapercebuts. També es recuperen elements de construcció humil i popular, davant el criteri tradicional de prioritzar elements de gran vistositat i sofisticació. A més la catalogació es descentralitza i abasta la ciutat més enllà del centre històric. En fi, el patrimoni deixa de ser únicament un puntal de referència per ser també un element corrent i quotidià, però amb una càrrega social i emocional que el fa únic i indispensable. 

Tot això també respon a un rerefons d'evolució de la sensibilitat social, que ara valora més curosament el seu entorn immediat a tots els nivells. La transformació de la ciutat, fruit dels canvis introduïts pel turisme i els nous residents, ha accelerat la transformació o desaparició de conjunts urbans sencers de la ciutat i més enllà del Centre històric. Davant això la societat ha pres consciència del valor del seu entorn més immediat, més enllà dels grans referents patrimonials, històrics i monumentals. Ara el patrimoni a peu de carrer apareix com un element a tenir en compte a mesura que la seva desaparició s'accelera. 

La col·laboració amb entitats externes, com el Col·legi d'Arquitectes o ARCA, s'ha demostrat que és beneficiosa i hauria d'aprofitar-se perquè continuï així sense veure's afectat pels vaivens polítics de cada legislatura. Donar veu al voluntariat ciutadà a peu de carrer és fonamental, aquest arriba allà on les institucions no són presents i donar-li veu genera encara més participació. Sempre haurà discrepàncies a curt termini que generin inestabilitat o polèmica, però amb perspectiva el balanç sempre serà positiu i saludable. 

En conclusió: és necessari que l'ampliació del Catàleg no acabi amb l'aprovació del Ple municipal de juny. No pot ser un fet puntual, promogut per una iniciativa de caràcter polític; ha de tenir caràcter permanent, i a poder ser, de revisió anual. El Catàleg d'edificis protegits ha de ser una eina de debat constant, de renovació i sense final, ja que com hem vist el patrimoni és un concepte en permanent moviment. La seva renovació és una bona notícia i el seu plantejament ha estat encertat, però no és suficient. Molts elements s'han quedat pel camí per qüestions de caràcter burocràtic, per estar condicionats a la revisió del PGOU o per altres motius; però dintre d'un o dos anys ja estaran en condicions i convindria agilitzar la seva catalogació. Cal preveure-ho, seguir en marxa i no esperar cinc, deu o vint anys en funció de l'empenta dels governants de torn. Potser llavors sigui massa tard; tenim molts exemples de desaparicions per falta d'agilitat de l'administració. Molts s'han perdut per manca de sensibilitat de propietaris o promotors, però la darrera paraula la té l'administració i aquí és on convé fer força abans que Palma es converteixi en una ciutat sense caliu, despersonalitzada, freda i vulgar. L'enhorabona per la tasca feta; però no podem conformar-nos perquè encara queda molt per fer.